Bon Nadal!

L'Oratori de Nadal de J.S. Bach interpretat pel Bach Collegium München i el Münchener Bach-Chor ha estat el nostre comiat de la temporada de concerts d'enguany. El següent concert fou enregistrat el 2005 a la Wallfahrtskirche de Tading per les mateixes formacions, però amb diferents solistes.

Jauchzet, frohlocket, auf, preiset die Tage,
Rühmet, was heute der Höchste getan!

Us desitgem un feliç Nadal.

[...]

Menos/Más. La sintaxi, renoi.

I Lynch, crucificat sense haver estat entès.

(via Factual)

Krzysztof Komeda

Krzysztof Komeda —el seu verdader cognom és Trzciński— va néixer el 27 d'abril de 1931 a Poznań. Va estudiar medicina a Ostrów Wielkopolski i s'especialitzà en otorinolaringologia, tot i que la seva passió des de petit havia estat la música. Fou Witold Kujawski, company d'institut i contrabaixista de swing, qui el va introduir en el jazz. En aquella època la música de jazz era interpretada només en cases particulars i festes privades, ja que no era aprovada pel règim comunista, que l'associava amb la «decadència occidental». Fou aleshores quan Trzciński adoptà el pseudònim de Komeda. Krzysztof Komeda va formar part del primer grup polonès de jazz posterior a la guerra, Melomani, que incloïa lluminàries com Andrzej Trzaskowski, Jerzy Matuszkiewicz i el mateix Kujawski, i va debutar en públic amb la banda de dixie de Jerzy Grzewinski al primer festival de jazz de Sopot l'agost de 1956. Komeda va començar a interessar-se pel be bop i el free jazz i va formar el seu propi grup, el Komeda Sextet, el primer combo de jazz modern de Polònia.

Entre 1956 i 1962 Krzysztof Komeda va prendre part en diversos festivals de jazz al seu país i a l'estranger (Moscou, Grenoble, París, Praga, Konigsberg, gires per Bulgària i per les dues Alemanyes). El crític musical suec Svante Forster li va obrir les portes d'Escandinàvia: les seves actuacions anuals al Gyllene Cirkeln d'Estocolm i al Montmartre Jazz Club de Copenhaguen foren sempre molt reeixides. En aquells anys començaria també a escriure bandes sonores de pel·lícules —arribaria a musicar quaranta llargmetratges—, com Adéu, fins demà (Do widzenia, do jutra, 1960) de Janusz Morgenstern, Innocent Sorcerers (Niewinni czarodzieje, 1960) d'Andrzej Wajda, El ganivet a l'aigua (Nóż w wodzie, 1962) de Roman Polański, així com films del director danès Henning Carlsen.

El 1965 Krzysztof Komeda va enregistrar el que seria el seu únic disc, Astigmatic. El grup, un quintet, estava format per Komeda al piano, Tomasz Stańko a la trompeta, Zbigniew Namysłowski al saxo alt, Günter Lenz al contrabaix i Rune Carlsson a la bateria. Aquest disc és una fita històrica i possiblement la contribució més important a l'elaboració d'una estètica jazzística europea diferenciada de l'americana. Richard Cook i Brian Morton, responsables de la influent Penguin Guide to Jazz, atorguen una de les preuadíssimes corones al disc, del que diuen que «is not just one of the best Polish or European jazz records, but quite simply one of the best jazz records, full stop». El disc té només tres peces: una suite homònima de prop de vint-i-tres minuts de durada; Kattorna, composada a Copenhaguen a partir d'un motiu que havia utilitzat per a la música de la pel·lícula de Henning Carlsen del mateix nom; i Svantetic, anomenada així en honor al seu amic Svante Forster i per a mi la seva millor composició.

El 1968, un any després de posar música a El ball dels vampirs (Nieustraszeni pogromcy wampirów, 1967), Komeda es va traslladar a Los Angeles per a composar la música per a Rosemary's Baby, el debut a Hollywood de Roman Polański. El mes de desembre, mentre treballava en el projecte, va patir un accident d’automòbil que li va produir greus lesions cerebrals. Fou traslladat a Polònia, on va morir sense haver-se pogut recuperar del coma el 23 d'abril de 1969 a l’edat de 38 anys.

La reinstauració de la democràcia a Polònia va obrir el camí a la recuperació de la figura de Komeda. La seva vídua Zofia va coordinar l'edició per al segell polonès Power Bros de tots els seus enregistraments; no només Astigmatic i la música per a pel·lícules, sinó també peces inèdites i concerts. Malgrat els problemes de distribució, aquests discs han permès als aficionats al jazz —jo inclòs— accedir a la música del compositor polonès.

Què hauria pogut arribar a fer Komeda de no haver mort tan jove! Podem fer-nos una idea pensant que els seus antics col·laboradors són la crème del jazz polonès actual. El violinista Michał Urbaniak (saxofonista quan tocava amb ell) gaudeix d'una merescuda fama i el saxofonista Zbigniew Namysłowski, tot i que potser no és gaire conegut internacionalment, va enregistrar una altra obra clau, Winobranie (1973). Però qui sens dubte ha fet una aportació més important a la música és el trompetista Tomasz Stańko, que compta amb una brillant carrera discogràfica en el segell ECM. Stańko és autor de Leosia (1997), un altre dels escasíssims discs guardonats amb la corona de la Penguin Guide, i també de Litania (1997), un disc on precisament interpreta la música de Komeda. Stańko —amb permís de Franz Koglmann— és un dels meus jazzmen europeus preferits.

Aquest és un video d'una actuació de Krzysztof Komeda de 1964, l'únic que he pogut trobar d'ell.

I aquest altre, una sensacional versió de Kattorna, una de les peces d'Astigmatic, a càrrec de Tomasz Stańko, enregistrat el 2005.

L'estratègia d'ETA sota l'òptica de la teoria de jocs (i II)

El capítol més controvertit del llibre és l'epíleg, on Sánchez-Cuenca, un cop analitzades les estratègies d'ETA al llarg de la seva trajectòria, proposa un model de resolució del conflicte basat també en la teoria de jocs. I és polèmic perquè la solució a la que arriba no va complaure a molta gent. El punt de partida és el canvi d'estratègia d'ETA després de la constatació de la derrota en la guerra de desgast: l'aliança amb la resta de nacionalistes per a assolir els seus objectius per altres vies. L'autor s'atreveix a plantejar el contrafàctic de si ETA hauria desaparegut de no haver trobat el suport del PNB, i creu que sí. L'aliança del PNB amb ETA, rubricada en el Pacte d'Estella i la creació de pseudo-institucions al marge de les constitucionalment reconegudes (com ara l'associació municipal Udalbiltza) és considerada per l'autor com un resultat lògic de les alternatives que es presenten al PNB un cop es confronten les seves possibles estratègies i les de l'Estat respecte d'aquest afer. En aquell diagrama (p. 237) Sánchez-Cuenca contraposa dues estratègies per a l'Estat («flexible» vs. «intransigent»; és a dir, que prima o no la derrota d'ETA per damunt de la unitat de l'Estat) i del PNB («moderat» vs. «radical»; que prima o no la derrota d'ETA per damunt de les seves reivindicacions nacionalistes). En aquest joc, faci el que faci l'Estat al PNB li convé adoptar una posició radical (pp. 230-42), així que l'autor considera que és l'Estat qui ha de moure fitxa i oferir al PNB garanties de l'acceptació d'un referèndum per a l'autodeterminació del País Basc sota unes condicions molt clares: 1) que la violència hagi efectivament acabat i ETA hagi desaparegut, 2) que la formulació de la pregunta sigui clara, i 3) que els resultats siguin clars en favor de la independència, amb una majoria superior al 50% (suggereix una de dos terços) per a que sigui acceptada. Sánchez-Cuenca considera que això incentivaria al PNB a lluitar activament contra ETA. Deixant de banda la immoralitat que suposa que un partit que es denomina a si mateix democràtic no trobi motius entre els seus principis ideològics per a col·laborar activament en la derrota d'una banda terrorista, el model de Sánchez-Cuenca —que com ell mateix explica, neix de la voluntat de superar «el actual statu quo, en el que ETA no se rinde, el PNV no colabora adecuadamente en la lucha antiterrorista, y el Gobierno no accede a las demandas de independencia» (p. 240)— presenta alguns problemes que convé posar de manifest. El primer, seguint un cop més la crítica de David Teira, la incongruència que suposa fer que «el Estado deje de operar como un agente autointeresado y empiece a razonar en términos exclusivamente democráticos. Parece, en efecto, que el pacto se proponga para resolver un problema de credibilidad unilateral (la desconfianza del PNV ante el Estado), y no bilateral». D'altra banda, s'ha de demostrar que la fi de la violència és un objectiu molt més important per a l'Estat que no pas la defensa de la unitat territorial (o simplement, de la legalitat vigent). Aquesta qüestió no és cap fotesa: com afirma en una altra part del llibre, «Si ETA no consiguiera nunca matar a más de dos o tres personas al año y no tuviera expectativa de mejorar su capacidad destructiva, el Estado podría estar mejor resistiendo los ataques de ETA hasta el final de los tiempos que retirándose de la guerra de desgaste» (p. 89, nota al peu), tal i com ha succeït amb els GRAPO. Pel suport popular que lamentablement encara gaudeix ETA és difícil imaginar-se una grapització de la banda, però també es pot argüir que part d'aquest suport prové de la tibiesa amb què ha estat tractada pels poders públics del País Basc. És per això que m'agradaria saber com podria influir en l'anàlisi el fet de que al País Basc els nacionalistes hagin estat desallotjats del poder, el que evidentment afecta al paper del PNB en el conflicte. En relació amb això, cal preguntar-se si l'Estat té alguna estratègia que pugui fer canviar la posició del PNB, el plantejament d'un joc en què el que estigui en disputa no sigui la fi d'ETA vs. la sobirania sinó quelcom de diferent. Si en aquell moment potser tenia poc sentit, ara que el PNB ha perdut el poder potser sí que torna a cobrar rellevància.


ETA contra el Estado fou publicat l'any 2001, així que em va semblar interessant esbrinar com analitzava Sánchez-Cuenca els esdeveniments posteriors i molt especialment la treva d’ETA de 2006 i la negociació amb el govern Zapatero. Sánchez-Cuenca escriu regularment al diari El País, així que vaig acudir a l'hemeroteca. Llegint els seus articles d'aquest període, crida l'atenció com la seva postura difereix radicalment amb el que sosté en el llibre, sense que quedi justificat perquè la nova situació invalida les conclusions a què arribava en el seu estudi. Dóna la impressió que la seva afinitat ideològica al PSOE i una antipatia —per dir-ho suaument— vers el Partit Popular esbiaixen la seva anàlisi.

En primer lloc, no hi ha un rebuig en considerar de nou a ETA un interlocutor d'igual a igual amb l'Estat; ans al contrari: «el Estado no se debilitaba ni legitimaba a ETA accediendo a sentarse con los terroristas». Al llibre ell mateix explicava com aquesta estratègia reafirmava als terroristes en la seva: «más allá de lo oportunistas o miopes que sean que sean los intereses del Gobierno a la hora de buscar encuentros con ETA, esta organización terrorista interpreta dichos encuentros como una señal de que el Estado ha dado el primer paso en un proceso que se inicia con meras conversaciones y desemboca en lo que ETA llama una negociación política en toda regla. […] Los efectos de los contactos resultan negativos en la lucha contra el terrorismo: en el mejor de los casos la guerra de desgaste sigue igual y en el peor se genera un aumento en el corto plazo del nivel de atentados. Visto en términos del problema de información incompleta, los contactos pueden alargar la duración de la guerra de desgaste» (pp. 115-7). El sociòleg argüeix que el 2006 ja no ens trobàvem en una guerra de desgast, però en vista de les actuacions d'ETA durant la treva, em sembla que la tesi anterior seguia essent vàlida. Més xocant resulta veure com a mesura que passa el temps els termes sobre els que ha de tenir lloc la negociació van relaxant-se: així, en un primer moment, el diàleg seria només per a permetre «alguna suerte de arreglo de paz por presos mediante medidas de inserción», més endavant a la magnanimitat respecte de la reinserció de terroristes se li hauria d’afegir «una reforma del Estatuto de Gernika que, por lo demás, demanda una mayoría de los vascos» per acabar acceptant que aquesta reforma no tingui lloc en les institucions legítimes sinó en una Mesa de Partits. En cap moment Sánchez-Cuenca es pregunta si la informació de què disposa el Govern sobre la voluntat dels terroristes de deixar les armes s'adiu amb els fets que va coneixent l'opinió pública o és un pur wishful thinking (ja vaig escriure detalladament sobre aquest punt). Quan les converses semblen entrar en punt mort, Sánchez-Cuenca es lamenta de que sigui el sector dur el que estigui guanyant la batalla en el si d'ETA («Parecía que los moderados llevaban la voz cantante, pero durante el desarrollo del proceso de paz ha habido signos de que la correlación de fuerzas cambiaba en el seno de ETA, de que los spoilers ganaban posiciones frente a los moderados»). Però com és que precisament ell se sorpren d'això? En el seu estudi, en tractar la psicologia organitzativa d'aquesta mena d'organitzacions, explica clarament com sempre prevalen els més durs, degut a la perversa estructura d'incentius que existeix: «Para que un modelo de organización tan centralizado funcione, es preciso que la dirección tenga la capacidad de suprimir posibles críticas internas. El aislamiento de una organización clandestina como ETAm se produce sobre todo a través de un curioso mecanismo de selección de dirigentes: sólo llegan a la cúpula aquellos que están de acuerdo con el mantenimiento de la guerra de desgaste, es decir, los que consideran que ETA no debe retirarse. Son los duros, los que tienen un alto umbral de resistencia, los que sistemáticamente tienen la responsabilidad de elegir entre retirarse o no retirarse, dado que los blandos, los que tienen un umbral bajo de resistencia, o se salen de la organización, o se callan sabiendo que su protesta será reprimida por la dirección. […] La perversión del modelo organizativo de ETA es que garantiza la permanencia de los duros al frente de la organización» (p. 163). Aquesta era una possibilitat molt plausible amb què s'hauria d'haver comptat d’entrada. L'atemptat de la T-4 cerca forçar concessions de l'Estat «presionando del modo que mejor conoce, mediante un bombazo» (tot i que possiblement en aquest cas no es buscaven víctimes mortals), una tàctica ja utilitzada en altres ocasions. Un cop evidenciada la impossibilitat de continuar les negociacions per causa de les dues víctimes, Sánchez-Cuenca acaba reclamant una secessió dins la organització: «Puesto que el Estado no puede considerar una reedición del proceso de paz con la ETA actual, la única salida que les queda a quienes disienten de la vuelta al asesinato es el abandono de la organización terrorista». Però aquest voluntarisme casa poc amb una anàlisi realista: tornant al seu estudi, allà vèiem com les organitzacions terroristes es caracteritzen per «el intento de supersión simultánea de la voz y de la salida. Se silencian las protestas y se castiga al traidor que abandona. Hay multitud de ejemplos que muestran que ETAm no admite la crítica interna» (p. 170). Un cop el procés està definitivament trencat i ETA torna als assassinats, l'autor considera la ruptura de la treva com la prova de que el Govern no va negociar políticament, però això és un non sequitur inacceptable: l'únic que es pot afirmar amb seguretat és que el Govern no va concedir tot el que els terroristes reclamaven. Sánchez-Cuenca no entén quina mena d'interpretació va poder fer ETA del pas donat per l'Estat: «Debido a la ausencia de asesinatos durante varios años, ETA no tenían motivos para entender que el ofrecimiento del Estado era fruto de la presión terrorista». No dóna cap explicació de les causes d'aquest fracàs («Las cosas no han salido bien, por motivos que quizá sea demasiado prematuro precisar ahora»), però jo segueixo pensant que la resposta es pot trobar al seu llibre, i que és la particular psicologia dels etarres i la seva manera d'analitzar els senyals que li arriben de l'exterior. O potser es deu a que la situació en la que es troba ETA ara és la que caracteritza al joc de la subhasta d'un dòlar —un joc emparentat amb la guerra de desgast, però dominat per la irracionalitat i en el que lamentablement no existeix cap equilibri— i ha arribat un punt en el que ha anat massa lluny per a poder retirar-se. En qualsevol cas si, com creu Sánchez-Cuenca, «cuando las fuerzas políticas vuelvan a unirse, incluyendo a los nacionalistas, ETA lo tendrá todo perdido», no tenim més remei que preguntar-nos qui va abandonar aquesta estratègia i què n'hem tret, tots plegats.

Malgrat les objeccions que se'n puguin fer, no deixa de ser una anàlisi molt valuosa.

L'estratègia d'ETA sota l'òptica de la teoria de jocs (I)

A Evolution and the Theory of Games (1982), llibre al que ens vam referir de passada en un antic post, el genetista John Maynard-Smith presentava diverses situacions que es donen a la natura com a solucions òptimes de jocs, justificant així com haurien pogut evolucionar per selecció natural. Entre elles tractava el joc de la guerra de desgast [war of attrition], pel qual dos contendents competeixen per un recurs (un territori, per exemple) enfrontant-se repetidament. En el moment que un dels dos es retira, l'altre obté el recurs en disputa, mentre que cada cop que s'enfronten sense que cap dels dos es retiri, ambdós han d'assumir un cost. En aquest joc, la solució —l'equilibri de Nash o, utilitzant el terme encunyat per Maynard-Smith, l'«estratègia evolutivament estable»— és una estratègia mixta que pot enunciar-se així: «si el teu adversari no s'ha retirat en la jugada anterior, retira't amb una probabilitat p», on p és una funció del guany (v) i dels costos (–c): c/(v+c) (els detalls matemàtics s'expliquen en aquesta didàctica classe del professor Ben Polack de Yale).

Si bé la teoria de jocs gaudeix d'una gran popularitat i s'utilitza extensament en moltes àrees, el seu ús per analitzar problemes socials i polítics en l'àmbit espanyol és molt escàs. És per això que són tan importants treballs com ETA contra el Estado. Las estrategias del terrorismo (2001), del sociòleg Ignacio Sánchez-Cuenca, on precisament tracta les diferents estratègies que ha seguit la banda terrorista al llarg de la seva història en termes de la teoria de jocs, i en particular l'estratègia seguida entre 1978-1998 en termes d'una guerra de desgast amb informació incompleta contra l'Estat.

El primer que ha de fer Sánchez-Cuenca és convèncer al lector de que ETA és un actor racional; és a dir, que actua mogut per uns objectius (la independència del País Basc) i que la seva estratègia s'encamina a assolir-los. Això difereix d'altres hipòtesis, com les que sostenen que no són més que un grup de psicòpates sanguinaris sense fites reals, o els que pensen que potser inicialment actuaven instrumentalment, però que ara és la mera supervivència com a grup la que els guia. Al meu entendre, i malgrat que de vegades ETA ha comès assassinats «de consum intern» (macabre sintagma) —que el mateix autor reconeix— les proves en favor de la seva tesi em semblen concloents.

Per a Sánchez-Cuenca, les variables del model de guerra de desgast són les següents: el que està en disputa (el guany, per tant) seria el monopoli de la violència en el territori, i els costos serien les víctimes del terrorisme per part de l'Estat i els etarres detinguts o morts en accions policials per part d'ETA (p. 84 i ss.). El joc és d'informació incompleta perquè cap dels contendents té prou elements per saber quan es retirarà el contrari, ja que ignora com valora el guany i els costos (en termes de teoria de jocs, quins valors assigna a v i c en la matriu de resultats). Com el mateix autor admet, «podría parecer, dada la experiencia de ETA en España, que la organización terrorista siempre tiene las de perder en una guerra de desgaste. […] Es evidente que el Estado tendrá un umbral de resistencia más alto que el de ETA» (p. 87). Per a Sánchez-Cuenca, és la deformada percepció de la realitat dels etarres el que fa que mantinguin esperances de vèncer. L'adonar-se de que era impossible doblegar l'Estat amb accions contra les forces de seguretat explicaria el canvi d'objectius d'ETA a mitjans dels noranta, l'anomenada «socialització del sofriment», que va posar els polítics en el punt de mira. Cal assenyalar una observació sobre l'enfocament de l'assaig que es troba en una sòlida crítica al treball: «El espíritu del análisis [es] decididamente hermenéutico: no se trata tanto de analizar el desarrollo del conflicto estableciendo controles estadísticos sobre las variables previstas en el modelo, como de estimar en qué medida los actores enfrentados —particularmente, los dirigentes etarras— aprecian los costes del contrario —más que los propios— a partir de documentación ya publicada». Aquesta mateixa ressenya alerta sobre la simplificació excessiva del model, simplificació que pot eventualment desvirtuar els resultats. En particular, qüestiona com modelar altres motivacions espúries (per exemple, la situació dels seus militants) diferents a l'objectiu central de la banda (la independència). David Teira fa veure, per exemple, que si l'Estat oferís a ETA el dret a la secessió a canvi de que tots els seus militants fossin jutjats pels seus crims i complissin íntegrament les penes que se'ls imposessin, aquests (probablement) no acceptarien el tracte. Sánchez-Cuenca diu al respecte que «es bastante probable que los etarras estén convencidos de que si ETA decidiera dejar de existir, podría intercambiar esa decisión por el compromiso por parte del Estado de dejar salir en un período muy breve a todos los terroristas presos» (p. 90). Tanmateix, per al sociòleg aquest és un escenari en el que ETA s'ha retirat i no a la inversa. Com conjugar els interessos personals amb els objectius últims afecta naturalment al model i a les conclusions que se'n puguin derivar.

Entendre que l'estratègia que va seguir ETA durant aquest llarg període s'ajusta a aquest model teòric ajuda a entendre perquè van fracassar tots els intents de negociació amb la banda. Dins el marc de la guerra de desgast, les converses poden veure's com un intent de transmissió entre les dues parts per a intentar esbrinar el llindar de resistència del seu oponent (pp. 111-2). Tanmateix, cada renúncia de l'Estat (como ara amb la central de Lemoiz o amb l'autovia de Leitzaran) o intent de negociació és percebut per la banda —que recordem, opera amb informació incompleta— com la prova de que el llindar de resistència del seu oponent ha estat superat i que, per tant, la claudicació de l'Estat està pròxima (pp. 115-6). Sánchez-Cuenca examina detingudament les converses d'Alger i mostra com les posicions del Govern van reforçar involuntàriament als terroristes (pp. 124-35). Juntament amb això, el fet de mantenir obert un canal de comunicació amb ETA —només interromput durant el breu pas d'Antoni Asunción pel Ministeri de l'Interior i després amb els Governs del Partit Popular—era percebut per aquesta com la confirmació de les seves tesis. Aquest autisme de la banda i la seva incapacitat per a analitzar correctament els inputs que li arriben de l'exterior és una característica pròpia de la vida en la clandestinitat i fins i tot una condició necessària per a la seva supervivència, a més d'un avantatge en els jocs de negociació (p. 144). Tot i que l'estudi aborda molts aspectes del conflicte entre ETA i l'Estat, es troba a faltar una anàlisi més detallada del paper estratègic que van jugar els GAL en la guerra de desgast (no és cinisme, les consideracions morals es donen per descomptades), al que Sánchez-Cuenca es refereix molt de passada: «El efecto de los GAL combinado con una actitud más colaboradora del gobierno francés rompe con la impunidad con la que ETA creía poder actuar contra España desde Francia» (p. 121).

Sempre segons Sánchez-Cuenca, després de la caiguda de la cúpula a Bidart el 1992 i els successius cops policials, ETA acaba per acceptar la seva derrota en la guerra de desgast i assumeix que no serà capaç d'aconseguir que l'Estat es rendeixi i accepti les seves demandes. El canvi d'estratègia no es produeix, però, fins el 1998, quan ETA conclou que l'única opció viable per a assolir els seus objectius és a través d'una aliança amb la resta de partits nacionalistes que avanci cap a la independència fins un punt en què a l'Estat no li quedi més remei que acceptar els fets consumats. Després de l'assassinat de Miguel Ángel Blanco i les multitudinàries manifestacions de repulsa, els nacionalistes senten que el moviment ciutadà podria no només acabar amb ETA, sinó també amb el paper de lideratge del nacionalisme en la vida basca, i accepten sumar-se a l'estratègia dels terroristes a canvi de que aquests declarin una treva indefinida.

(cont.)

Pinnock

La publicació el 1915 del llibre Interpretation of the Music of the 17th and 18th Centuries, Revealed by Contemporary Evidence, del músic i fabricant d'instruments Arnold Dolmetsch va despertar l'interès per la música antiga i va sentar les bases del que ara es coneix com «interpretacions històricament informades» (historically informed performances, HIP). Pensem que en el segle XIX la música barroca havia quedat relegada i les poques obres dels grans compositors dels segles anteriors que encara s'interpretaven ho feien adaptades als gustos del moment: és a dir, amb instruments moderns, grans orquestres i cors i sensibilitat romàntica. El moviment HIP cerca executar les obres dels compositors medievals, renaixentistes, barrocs i fins i tot clàssics reproduint el més fidelment possible les circumstàncies sota les que originalment van ser concebudes. A tal fi es va emprendre una gran recerca musicològica per a reconstruir instruments antics o reproduir-los meticulosament, aprendre dels manuals pedagògics del barroc tècniques d'execució ja oblidades, interpretar la notació musical del passat, tornar a les afinacions en desús, etc. Aquesta tendència no ha estat exempta de controvèrsia: per a alguns crítics resulta impossible de saber el que el compositor pretenia expressar ni tampoc no es posseeix prou informació per a recrear fidelment una obra musical antiga (i si s'aconseguís, la recepció del públic no podria ser mai la mateixa, degut als diferents condicionants culturals), i el que és pitjor, ni tan sols es pot afirmar que aquesta cerca de l'«autenticitat» sigui artísticament —que no musicològicament— desitjable. Aquest és un debat filosòfic molt interessant però que escapa a l'objectiu del post.

Els primers intents vingueren als anys cinquanta de la mà de Nikolaus Harnoncourt i Gustav Leonhardt, però no fou fins els anys setanta quan les HIP experimentaren una veritable revolució. Si bé el 1968 August Wenzinger havia format un trio de violes de gamba a Basilea i el 1970 Philippe Herrewegue el Collegium Vocale Ghent, és el 1973 el que pot considerar-se l'annus mirabilis del moviment HIP: aquell any Trevor Pinnock va fundar The English Concert, Christopher Hogwood l'Academy of Ancient Music, Martin Pearlman Boston Baroque i Reinhard Goebel el conjunt Musica Antiqua Köln, quatre de les formacions que probablement més han contribuït a canviar la manera com escoltem i entenem la música antiga.

De tots ells vull referir-me a Trevor Pinnock. Pinnock, nat a Canterbury el 1946, va rebre instrucció en piano i orgue, i aviat es va decantar pel clavicèmbal. Va fer gires com a clavicembalista amb l'Academy of St. Martin in the Fields, i després d'uns anys interpretant música barroca amb instruments moderns amb el Galliard Hapsichord Trio va fundar The English Concert, amb el que obtindria un reconeixement mundial. Pinnock excel·leix sobretot en el repertori barroc; els seus treballs són encara avui, dècades després d'haver-se enregistrat, obres de referència: els Concerts de Brandenburg, les suites orquestrals i els concerts per a clave de J.S. Bach, les obres per a orquestra de Händel i Vivaldi, els Concerti Grossi de Corelli… Són molt remarcables també les seves incursions en el període clàssic —el corpus simfònic de Mozart i les simfonies Sturm und Drang de Haydn, entre d'altres.

Les seves versions són les úniques que posseeixo d'algunes d'aquestes obres, pel que per a mi el seu so ha quedat indeleblement unit al d'aquests compositors. És per això que em produïa una emoció especial veure'l tocar en directe. Ahir al vespre Trevor Pinnock va donar un recital a la Sala d'Hèrcules del Palau de la Residenz de Munic al que vam tenir el plaer d'assistir. A Pinnock, a la direcció i al clavicèmbal, l'acompanyaven dos violins, viola, violoncel, contrabaix, oboè i la soprano Lucy Crowe. El repertori que va interpretar va estar centrat en àries i recitats de Händel (la vetllada duia per títol Samen, Stecklinge und junge Triebe – Georg Friedrich Händel und sein musikalisches Gewächshaus), tot i que també va tocar peces de Telemann, Muffat, Keiser i Steffani. El concert va ser magnífic, només deslluït per la mitja entrada que presentava la sala. Les peces escollides repartiren el joc entre els solistes, Crowe es va guanyar al públic des de la primera intervenció i Pinnock va reservar-se un discret paper d'acompanyant fins al final del concert, on va revelar-se com el gran clavicembalista que és amb la chaconna en sol major HWV 435 de Händel.


Avui tant The English Concert que Pinnock va crear com la resta de formacions pioneres (excepte la Musica Antiqua Köln, dissolta el 2007) segueixen en actiu i han anat apareguent d'altres de primeríssima fila: Hespèrion XX (1974), English Baroque Soloists (1978), London Baroque (1978), Les Arts Florissants (1979), Akademie für Alte Musik Berlin (1982), Il Giardino Armonico (1985), Orchestra of the Age of Enlightenment (1986), Le Concert des Nations (1989), Europa Galante (1990), Bach Collegium Japan (1995)… Els músics que s'han especialitzat en aquest repertori són legió: John Eliot Gardiner, William Christie, Jordi Savall (successor de Wenzinger com a professor de viola de gamba a Basilea), René Jacobs, Andrew Manze (que va prendre el relleu de Pinnock a The English Concert entre 2003-2007), Richard Egarr (successor de Hogwood a l'Academy of Ancient Music des de 2006), John Holloway, Simon Standage, Rachel Podger, Jaap ter Linden, Fabio Biondi, Sigiswald Kujiken, Ton Koopman, Rinaldo Alessandrini, Masaaki Suzuki, Elizabeth Wallfisch, Mark Minkowski, Alfred Deller (l'artífex de la recuperació del contratenor per a les òperes barroques), Marcel Pérès, etc., etc., etc. L'altíssim nivell assolit ha aconseguit deixar enrere les dificultats tècniques i els problemes d'afinació i entonació que tenen els instruments d'època.

El treball d'aquests intèrprets no només ens ha permès de gaudir d'un repertori conegut d'una forma totalment nova, sinó que també han recuperat molts compositors oblidats. Qualsevol botiga ens ofereix avui música trobadoresca, cant gregorià, madrigals medievals, motets, cantates, consorts, oratoris i una infinitat de música barroca interpretada amb instruments originals, quelcom impensable fa trenta anys. El moviment HIP ja no és més una extravagància de puristes, sinó un corrent consolidat que ha donat grans fruits. A Trevor Pinnock, entre d'altres, li ho devem.

[...]

Un breu afegitó a les darreres entrades.

Aquesta setmana he rebut el llibre From Stalinism to Pluralism. A Documentary History of Eastern Europe since 1945, editat per Gale Stokes. El professor Stokes ha compilat alguns dels textos més determinants per a la l'evolució política de l'Europa de l'Est des de la segona postguerra, molts dels quals van ser citats en els posts anteriors. Per exemple, s'inclouen documents de transcendència històrica com el discurs on es va establir la doctrina Brèjnev, els acords de Helsinki, la Carta 77, el discurs del Papa Joan Pau II a Varsòvia en la seva visita el juny de 1979, el text de l'acord de Gdańsk d'agost de 1980, el programa fundacional de Solidaritat, la declaració de la llei marcial per part del general Jaruzelski... Hi trobem també textos clau (íntegres o bé extractats) de la dissidència, com ara la Carta Oberta al Partit, de Kuroń i Modzelewski; Les Dues Mil Paraules, de Vaculík; Els intel·lectuals com a classe, de Konrád i Szelényi; El poder dels impotents, de Havel; Antipolítica, de Konrád... En resum, una obra de consulta ineludible per als interessats en la història centreeuropea durant l'era socialista.

La dissidència centreeuropea. Notes disperses

La història del verdulaire que obre l'assaig The Power of the Powerless de Václav Havel s'ha convertit en un clàssic. El verdulaire que decideix un dia treure el cartell amb l'eslògan «Treballadors del món, uniu-vos!» que els seus superiors l'han instat a col·locar sobre les lleixes on exposa la seva mercaderia és l'exemple per antonomàsia de la posada en pràctica de la idea de «viure en la veritat». Tanmateix, de la història cal no només fixar-se en l'actitud del verdulaire, sinó també en els mecanismes d'intimidació de l'estat totalitari:

Òbviament el verdulaire és indiferent al contingut semàntic de l'eslògan; ell no posa l'eslògan a la finestra per un desig personal d'informar al públic de l'ideal que expressa. Això, naturalment, no vol dir que aquesta acció no tingui cap motiu o significació, o que l'eslògan no comuniqui res a ningú. L'eslògan és realment un signe, i com a tal conté un missatge subliminal però molt ben definit. Verbalment, podria ser expressat d'aquesta manera: «Jo, el verdulaire XY, visc aquí i sé el que he de fer. Em comporto com s'espera de mi. Es pot comptar amb mi i sóc irreprotxable. Sóc obedient i per tant tinc el dret a que em deixin en pau.» Aquest missatge, per descomptat, té un destinatari: el superior del verdulaire, i al mateix temps és un escut que el protegeix de potencials informadors.

L'efectivitat de la intimidació es basa en evitar la humiliació a l'individu. Aquest és un joc de sobreentesos:

Fixem-nos: si el verdulaire hagués estat instat a mostrar l'eslògan «Tinc por i per tant seré inqüestionablement obedient», aleshores no hagués estat tan indiferent a la semàntica, encara que la frase reflectís la veritat. El verdulaire s'hagués sentit avergonyit de penjar a la finestra de la seva botiga una expressió tan inequívoca de la seva pròpia degradació, i comprensiblement, ja que és un ésser humà i per tant posseeix un sentit de la seva pròpia dignitat. Per a superar aquesta complicació, la seva expressió de lleialtat ha de prendre la forma d'un senyal que, al menys en la seva superfície textual, indiqui un nivell de desinteressada convicció. Això permet al verdulaire de dir: «Què hi ha de dolent en que els treballadors s'uneixin?». El rètol ajuda al verdulaire a ocultar-se a si mateix els fonaments de la seva obediència, i al mateix temps ocultar els fonaments del poder. Els amaga darrera de la façana de quelcom més elevat. I aquest quelcom és la ideologia.

De vegades no tothom veu la coacció que amaguen algunes iniciatives d'adhesió «voluntària».

* * *

A Tesis sobre l'esperança i la desesperança (1971), Leszek Kołakowski qualificava el comunisme autoritari d'«irreformable». Entre les crítiques més punyents, el filòsof considerava que el concepte de «democratització parcial» era contradictori i incompatible amb el rol de lideratge del Partit Comunista; que la competència tècnica sempre estava supeditada a la servitud partidista i que els criteris estrictament tècnics no podien operar sense erosionar l'autoritat; que el lliure intercanvi d'informació era imprescindible per a un funcionament correcte d'àrees com l'economia, l'educació i la cultura, però que el règim havia de limitar-lo perquè la informació desfavorable equivalia a una crítica; que el control monopolístic del poder requereix que totes les formes de vida social no decretades pel sistema hagin de ser destruïdes; etc. Uns anys abans, Jacek Kuroń i Karol Modzelewski, a la seva Carta Oberta al Partit (1965), denunciaven que el control de l'Estat sobre l'economia havia comportat una inadaptació de la producció a les necessitats reals; que l'extensiva industrialització havia provocat un dèficit de matèries primeres i combustible, i que el sistema era incapaç canviar el model productiu per un que augmentés la productivitat basant-se en la innovació tecnològica, la reducció de costos i la modernització organitzativa.

Aquests dos treballs van tenir una gran repercussió dins l'esquerra europea, tot i que, com reconeix Falk, «els anàlisis eren escassament originals donats els volums publicats sobre les ineficiències del model econòmic soviètic». Restringint-nos només a l'Escola Austríaca d'economia: a Socialisme: una anàlisi econòmica i sociològica (1922), Ludwig von Mises ja posava de manifest la impossibilitat del càlcul econòmic en les economies socialistes per mancar-les un mecanisme de preus que fes que l'assignació de recursos fós l'adequada. Friedrich Hayek, a Camí de servitud (1944), sostenia que tota economia planificada conduïa necessàriament a la tirania: la seva gestió requeia a mans d'una burocràcia que era incapaç d'obtenir i processar tota la informació necessària per a dur a terme la tasca que de forma espontània fan els mercats, però que les discrepàncies entre els resultats previstos i els obtinguts s'atribuirien a la manca de poder de l'Estat per a implementar les polítiques necessàries, pel que la conseqüència seria augmentar la coerció sobre els ciutadans.

Que l'esquerra menys dogmàtica comencés a acceptar unes crítiques que ja havien estat formulades trenta o quaranta anys abans només s'explica per aquesta debilitat tan humana de fer cas només als nostres (el que, naturalment, no és un defecte ni únicament ni principalment de l'esquerra).

* * *

Al treball de Falk hom constata, per omissió, el silenciós conflicte entre els emigrats i la dissidència interior. Mentre que els intel·lectuals a l'exili fan una tasca de vital importància per a mantenir viva al llarg del temps la denúncia de l'opressió que pateixen, i exerceixen un magisteri moral per a la dissidència interior, el cert és que el procés de transició política només pot ser pilotat pels que romanen al país. La inevitable exclusió de les decisions que donaran forma a la nova etapa política ha de ser per força dolorosa. I d'això, Espanya també en sap.

La dissidència centreeuropea. 3. Hongria

L'escenari post-1956. El fracàs de la Revolució de 1956 va marcar per a tota la dissidència europea les «línies vermelles» que no es podien creuar. La derrota dels sollevats, però, no va portar el retorn del bàrbar estalinisme de Mátyás Rákosi, sinó la política tèbiament reformista —possiblement, tot el reformista que Moscou estava disposat a tolerar— de János Kádar. La tutela de Kádar a Hongria va durar trenta anys i va convertir el país en el més obert de l'Europa de l'Est, un sistema autoritari que esclafava als que s'hi rebel·laven però que deixava espais de llibertat als que no se significaven políticament. Aquesta estratègia, que a Kádar li agradava sintetitzar amb l'eslògan «qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres», el va portar a guanyar la pau social, va determinar en bona mesura el perfil de l'oposició i probablement explica l'alta consideració que el líder va mantenir entre els seus conciutadans fins i tot anys després de la dissolució del comunisme.

Comunisme 'Gulash'. János Kádar va arribar al poder amb la missió de posar ordre al país, el que volia dir emprendre represàlies contra els organitzadors de la Revolució però també canviar les condicions que la van fer possible. La seva política, que va ser denominada popularment «comunisme 'gulash'», va ser de fet una despolitització de la societat. Part essencial de l'èxit fou el «Nou Mecanisme Econòmic» (NME), un programa de reformes econòmiques promulgat oficialment el primer de gener de 1968 i que introduïa una major racionalització de l'activitat econòmica: llibertat a les empreses per decidir què i quant produïen; autonomia (local) de gestió, inversió i contractació; valoració de les empreses per la seva rendibilitat; reforma del sistema de preus; incentius salarials per productivitat; obertura al comerç exterior; llibertat als consumidors per escollir entre béns fabricats a Hongria o importats; etc. Sota el paraigües del NME va sorgir una «segona economia», aquella que no formava part del sector públic (petits comerços familiars, empreses culturals, inversions conjuntes amb empreses estrangeres) i que va anar adquirint un pes creixent en la vida dels hongaresos —i en el PIB del país. La «segona economia» fou important també per inocular en la societat valors com els de l'autonomia personal, la iniciativa empresarial, la presa de decisions, l'assumpció de riscos i la recompensa per l'èxit. Per tot plegat, el NME fou l'esforç més important i reeixit de reforma d'una economia socialista.

El rerefons teòric: Un Treballador en un Estat de Treballadors, de Miklós Haraszti. Haraszti va escriure aquesta obra entre 1971-1972 basant-se en la seva pròpia experiència com a obrer. En ella narra les dures condicions laborals a la fàbrica i els abusos comesos sobre els treballadors, sobretot per l'injust sistema de remuneracions. Ingènuament va intentar publicar-la oficialment i va ser arrestat i condemnat a vuit mesos de presó per incitació a la subversió.

El rerefons teòric: Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, de György Konrád i Iván Szelényi. Entre 1973 i 1974 el sociòleg Iván Szelényi i l’escriptor György Konrád van escriure i publicar en samizdat l'assaig Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, on exposaven que la classe obrera era de fet la classe més desfavorida en els règims socialistes i que els intel·lectuals (acadèmics, artistes, mestres), els tècnics (científics, enginyers, metges) i els buròcrates del Partit formaven de fet una nova classe social que dirigia el país en benefici dels seus interessos. En ser fàcilment captats pel poder, els intel·lectuals havien deixat de ser una força pel canvi social i polític. A diferència de Polònia i Txecoslovàquia, la línia que separava els intel·lectuals dins del sistema i els dissidents era indistingible.

El rerefons teòric: l'Escola de Budapest. Sota la guia de l'influent filòsof marxista György Lukács va formar-se una generació de joves filòsofs i sociòlegs (Ágnes Heller, Ferec Féher, György Márkus, Maria Márkus, Mihály Vajda a la primera generació, János Kis i György Bence a la segona) que es dedicaren a analitzar la realitat social, política i econòmica dels estats socialistes utilitzant el marxisme com a instrument metodològic, i evidenciaren les discrepàncies existents entre el socialisme real i la idea de Marx. D'aquest esforç en són fruits els estudis És Realment Possible una Economia Política Crítica? (G. Bence, J. Kis, G. Márkus, 1971) i Cap a un Marxisme Est-Europeu, una col·lecció d'assaigs escrits per Kis i Bence entre 1973 i 1977 i publicats a occident sota el pseudònim Marc Rakovski. Inicialment l'academicisme d'aquests anàlisis no incomodava al règim, però quan les crítiques van anar en augment el Govern va reaccionar pressionant-los i prohibint-los donar classe i publicar. Alguns dels seus membres més prominents es van veure forçats a exiliar-se i d'altres van anar abandonant la militància marxista.

Les dues ànimes de la dissidència. La intel·lectualitat hongaresa presentava dos perfils antagònics: d'una banda estaven els «populistes» [népi], nacionalistes, reivindicadors de les tradicions populars i la vida rural; i d'una altra els «cosmopolites», de majoria jueva, posicions d'esquerra i assentats a Budapest. Després de 1956 els escriptors «populistes» (com Lászlo Németh, Gyula Illyés i d'altres) van signar la pau amb el règim, que va fer un ús calculat del nacionalisme i gracioses concessions en forma de premis literaris i ajut financer per a cooptar-los. L'oposició «cosmopolita» va començar a formar-se durant els anys setanta i va cristal·litzar als anys vuitanta: János Kis, György Bence (de l'Escola de Budapest), Miklós Haraszti i György Konrád eren els seus membres més importants. La dissidència es va organitzar com a resposta als esdeveniments internacionals (els Acords de Helsinki) i als moviments de l'oposició dels països veïns. Tot i que va comptar amb alguns elements que imitaven als de Polònia i Txecoslovàquia —seminaris clandestins, la Szegényeket Támogató Alap (Fundació de Suport als Pobres, SZETA) a imatge del KOR…—, el cert és que la dissidència hongaresa mai van tenir un gran suport popular, en part perquè la liberalització kádarita havia satisfet moltes de les demandes per les que els polonesos, txecs i eslovacs encara lluitaven. El principal òrgan de difusió de les idees dels opositors fou Beszélő (El Portaveu), publicat en samizdat des de 1981 i coeditat per Kis i Haraszti.

Apropant-se al règim. A diferència del que succeïa als països veïns, a Hongria s'assumia que el sistema era reformable des de dins i que calia apropar-se al règim, als populistes i a capes més àmplies de la població. La preparació d'un volum en homenatge a l'historiador István Bibó, mort el 1979 (una figura comparable a Jan Patočka per als txecoslovacs), era una bona oportunitat, ja que el seu funeral havia congregat figures rellevants de totes les tendències. Entre el 14 i el 16 de juny de 1985 es van organitzar unes jornades de conferències a Monor, a les afores de Budapest, que aplegaren membres de l'oposició democràtica, populistes i socialistes reformistes. La trobada, tot i tenir la seva significació, no va donar ap fruit palpable a curt termini.

Els populistes van seguir la seva pròpia estratègia, que va culminar amb la conferència de Lakitelek. Allà es va plantejar una reforma que introduiria el bipartidisme: d'una banda, un partit socialista i d'una altra, un partit populista (nacionalista). D'allà va sorgir —amb l'aquiescència oficial— el Magyar Demokrata Fórum (MDF), fundat el 27 de setembre de 1987 i que es definia com a democràtic, centrista, compromès amb la tradició hongaresa i defensor de l'economia de mercat.

L'oposició democràtica també va legalitzar el seu estatus: el 13 de novembre de 1988 es va crear la Szabad Demokraták Szövetsége (Aliança dels Demòcrates Lliures, SzDSz). Abans, el 30 de març d'aquell any, s'havia creat la Fiatal Demokraták Szövetsége (Aliança dels Joves Demòcrates, Fidesz), una associació d'estudiants liderada per Viktor Orbán, Gábor Fodor i Tamás Deutsch, que en un any ja tenia 3000 membres. De la mateixa manera es van fundar altres associacions que vivien en una «zona gris»: tolerades pel Partit però no necessàriament afins a ell.

El post-Kádarisme. La liberalització de Kádar també havia obert la porta a una reforma des de dins. Dirigents comunistes amb una mentalitat més oberta com Imre Pozsgay, Károly Grósz i János Berencz havien ocupat posicions de poder. Grósz fou nomenat Primer Ministre el juny de 1987 i quan la crisi econòmica i el creixent descontent popular van dur a la dimissió de János Kádar, Grósz fou nomenat, per recomanació del mateix Kádar, Secretari General del Partit (el 22 de maig de 1988). Grósz va ocupar el càrrec per un breu espai de temps i el 24 de novembre de 1988 Miklós Németh, de perfil més radical, el va substituir com a Primer Ministre. Com ja vam veure, fou Németh el que endegà un decidit programa de reformes. Fou Imre Pozsgay, però, qui va esdevenir el polític socialista més popular del país: fou ell el que gosà qualificar la Revolució de 1956 d'«alçament popular» (quan fins aleshores havia estat sempre una «contrarevolució»), qui va suggerir que en el futur el Partit hauria d'aprendre a coexistir no només amb un altre partit (l'MDF), sinó amb dos o més partits d'ideologies diverses, i qui jugaria el paper més destacat en les Taules Rodones de 1989.

El rerefons teòric: Antipolítica, de György Konrád. Konrád, primerament un novel·lista, va intentar en aquest assaig de 1982 definir una estratègia cap a la democratització d'Hongria. Konrád parteix del possibilisme polític: ni l'hegemonia del Partit Comunista ni la pertinença al Pacte de Varsòvia són temes que puguin estar en qüestió. Si la fita és única —la llibertat—, els camins per arribar-hi poden ser diversos. La via que propugna Konrád és, com Havel i Michnik, l'enfortiment d'una societat civil al marge del control del Partit. A aquest procés el qualifica d'«antipolític», en el sentit de desideologitzat. El llibre és en molts moments fatalment derrotista i resignat amb la situació vigent, i en molts aspectes Konrád és —sota el meu punt de vista— menys penetrant que els seus equivalents polonès i txec.

La transició pactada. Incapaç de sostreure's al que succeïa al seu voltant, el règim va impulsar una transició pactada amb una sèrie de conferències en Taula Rodona a l'estil polonès, la Ellenzéki Kerekasztal (Taula Rodona de l'Oposició, EKA), que s'iniciaren el 22 d'abril de 1989. Les converses començaren amb el Partit Socialista Hongarès (MSZMP) i van seguir amb l'MPD, el SzDSz, Fidesz i altres grups organitzats. L'agenda dels contactes era un veritable programa de transició a la democràcia i no pas una mera extensió del compromís kádarita, i com a tal incloïa una nova llei electoral, una reforma de la constitució, del codi penal, etc. La principal preocupació dels participants era evitar una mobilització popular incontrolada com la de 1956. En aquest context va tenir lloc el reenterrament d'Imre Nagy, de gran càrrega simbòlica per a la reconciliació nacional. El 18 de setembre es va assolir un acord, que no van signar ni l'SzDSz ni Fidesz. Un mes després l'Assamblea Nacional va aprovar una modificació substancial de la Constitució de 1949, que restaria vigent fins que una nova Carta Magna fós redactada. El 28 de novembre la ciutadania va votar en referèndum sobre quatre punts: el desmantellament de la Guàrdia dels Treballadors, la retirada de les cèl·lules del Partit Comunista de les empreses, un recompte oficial dels béns del Partit i l'ajornament de les eleccions presidencials fins que les parlamentàries, previstes pel març de 1990, haguessin tingut lloc. Les tres primeres proposicions foren àmpliament recolzades i la quarta va guanyar per un estret marge. Les eleccions legislatives de març de 1990 van donar la victòria a l'MDF, que va formar un govern de coalició amb altres petits partits, i el seu líder József Antall fou escollit Primer Ministre. El nou parlament va escollir Árpád Göncz, del SzDSz, com a president.

La dissidència centreeuropea. 2. Txecoslovàquia

La recepció del comunisme a Txecoslovàquia. El Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ) va gaudir des de bon principi d'un gran suport entre els intel·lectuals i la població. A diferència de Polònia, per a la que tant invasora era l'Alemanya nazi com la Unió Soviètica de Stalin, a Txecoslovàquia les coses es veien des d'un altre prisma: per obra de l'infame Pacte de Munic, l'ocupació dels Sudets per l'exèrcit de Hitler havia tingut lloc amb el beneplàcit dels països occidentals, i un cop acabada la guerra la URSS fou percebuda com l'alliberadora del país i garant de la independència nacional. La pràctica totalitat de l'elit intel·lectual, a més, era membre o company de viatge dels comunistes.

El procés de de-stalinització que va començar després la denúncia al «culte a la personalitat» de Khrusxov, no va comportar a Txecoslovàquia cap canvi radical. El descontent entre la població podia començar-se a notar i van aparèixer les primeres mostres de dissidència entre els intel·lectuals (el poeta Jaroslav Seifert, futur Premi Nobel, fou censurat), però aquestes no van ser canalitzades en un veritable moviment d'oposició ciutadana.

El programa econòmic d'Ota Šik. A mitjans dels anys seixanta la crisi econòmica era palpable i algunes institucions estatals van començar a proposar una reforma del model econòmic. El pla més ambiciós va provenir de l'Institut d'Economia dirigit per Ota Šik. Šik fou nomenat membre del Comitè Central el 1962 i entre 1964 i 1966 va impulsar una sèrie de mesures que va aconseguir que el Partit s'impliqués en un vast programa de reformes econòmiques. Entre les propostes més radicals, es dotava d'autonomia a les empreses per a augmentar la competitivitat i la maximització dels beneficis, se les responsabilitzava del desenvolupament tècnic i de l'adaptació a les demandes canviants dels clients, i permetia que els preus i salaris s'ajustessin (parcialment) per l'oferta i la demanda. Acceptar políticament aquestes mesures era una cosa i implementar-les una altra de ben diferent, una tasca que havia de vèncer moltes inèrcies existents i que es va topar amb reticències i obstruccions no només per part dels buròcrates del Partit, sinó també de molts treballadors, que temien els acomiadaments, les diferències salarials i l'augment de la càrrega de treball.

Les primeres passes de la dissidència: la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants. Tot i tractar-se de la típica organització centralitzada i controlada pel Partit, la Svaz československych spisovatelů (Unió d'Escriptors Txecoslovacs, SČSS) va gaudir d'una remarcable llibertat. Als anys seixanta va tenir lloc al país un esclat d'activitats culturals: teatre independent, música experimental, la nova ona cinematogràfica… Els representants d'aquests moviments, en la seva majoria comunistes compromesos i membres actius del Partit (Kundera, Kohout i Klima com a exemples notoris, Havel com a excepció), donaven suport a una democratització del socialisme. Al IV Congrés de la SČSS, celebrat el juny de 1967, Ludvík Vaculik va fer una dissertació titulada Les Relacions entre el Ciutadà i el Poder on denunciava la naturalesa corruptora del poder.

Com succeí als països veïns, els estudiants txecoslovacs foren molt crítics amb la situació política del seu país, sovint des de posicions d'esquerres: criticaven l'abisme que distava entre la teoria marxista-leninista i l'estructura burocratitzada i escleròtica de l'administració comunista real. El moment més tens va tenir lloc l'octubre de 1967: la residència d'estudiants del barri praguenc de Strahov presentava serioses falles de subministrament elèctric per un defecte de la construcció, i la manifestació pels carrers dels seus ocupants fou reprimida per la policia.

La Primavera de Praga. Els conflictes amb la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants van esperonar els membres més liberals del Partit a accelerar el procés de de-stalinització i escometre reformes polítiques i econòmiques. Aprofitant una llarga estada a Moscou del Primer Secretari Antonín Novotný, els reformistes, encapçalats per Alexander Dubček, es van amotinar. Amb el suport inicial de Brèjnev, Dubček va assumir el càrrec de Primer Secretari del KSČ el 5 de gener de 1968. Novotný fou nomenat president, però va dimitir al poc temps. El «Programa d'Acció» de Dubček consistia en un text de 60 pàgines elaborat per cinc grups de treball, en el que hi contribuïren molt especialment Ota Šik, Zdeněk Mlynář i Pavel Auersperg. Dubček va presentar-ne el contingut en un discurs davant el Comitè Central l'abril de 1968. Malgrat la retòrica marxista utilitzada, la profunditat de les reformes no tenia parió amb cap altre país del Bloc: eleccions lliures multi-partidistes, separació de poders, estat de dret amb un poder judicial independent, llibertat d'expressió, d'associació i de moviment (incloent el dret a viatjar a països occidentals), estatus federal per a Eslovàquia, independència (relativa) de les empreses, nova política monetària… Tot i que Dubček va ser prou prudent per no caure en l'error d'Hongria el 1956 i no va proposar una política exterior independent o la retirada de Txecoslovàquia del Pacte de Varsòvia, era clar que Moscou —que, naturalment, no havia estat consultat durant la preparació del Programa— no podia acceptar un programa com el proposat. L'hostilitat a les mesures es va expressar primer en privat per part de Brèjnev i dels dirigents dels països veïns, i ben aviat obertament a través dels duríssims editorials del diari Pravda, que tractava Dubček i el seu equip de «contrarevolucionaris».

El rerefons teòric: Les Dues Mil Paraules, de Ludvík Vaculík. Enmig de la Primavera de Praga, l'escriptor i periodista Ludvík Vaculík va escriure Dues Mil Paraules que pertanyen a Treballadors, Grangers, Científics, Artistes, i a Tothom, un manifest on criticava que les reformes de Dubček —que tanmateix reconeixia— no anessin prou lluny i demanava una verdadera democratització política i econòmica. Vaculík instava a la població a forçar la dimissió de la cúpula política a través de manifestacions i vagues, i també a respondre amb la força a una eventual invasió estrangera. El text fou publicat el 27 de juny de 1968 a sis diaris de Praga i va tenir un gran impacte social.

La invasió soviètica. A finals de juliol, una trobada entre el Politburó Soviètic i el Txecoslovac a la localitat de Čierna nad Tisou va servir per a que Brèjnev deixés clar el seu malestar pel camí triat pel govern de Praga. El 17 d'agost el líder hongarès Janos Kádar va tornar a advertir Dubček i tres dies després, en virtut de la doctrina Brèjnev, 250,000 soldats de cinc nacions del Pacte de Varsòvia creuaven la frontera txecoslovaca. En trenta-sis hores els exèrcits van tenir el control sobre la totalitat del territori. El govern no va oferir resistència i els líders foren arrestats i enviats a Moscou per a signar un document, el Protocol de Moscou, que legitimava —a posteriori— l'acció militar. La invasió no va tenir cap suport de la població i no només els països occidentals la condemnaren: també ho van fer països comunistes com la Xina, Iugoslàvia, Romania i Albània, així com els Partits Comunistes europeus.

La «Normalització». Al procés que va tenir lloc després de la invasió soviètica se'l va conèixer com a «Normalització». Mentre que tots els homes de confiança de Dubček foren relegats, a aquest se'l va permetre seguir en el càrrec, però era evident que la seva posició política estava enormement afeblida. Els estudiants foren els únics que es manifestaren en favor del programa reformista, accions que assoliren el seu zenit quan Jan Palach s'immolà prenent-se foc a la Plaça de Venceslau el 16 de gener de 1969 (un mes més tard l'imitaria al mateix lloc un altre estudiant, Jan Zajíc; i l'abril, Evžen Plocek va fer el mateix a la ciutat de Jihlava). El mes d'abril Dubček va ser forçat a dimitir i Gustav Husák ocupà el seu lloc com a Primer Secretari del KSČ. Durant el mandat de Husák el KSČ fou depurat: 327,000 membres foren expulsats i uns altres 150,000 l'abandonaren voluntàriament. Les purgues s'estengueren a altres institucions del país com les Universitats i la Unió d'Escriptors. El silenci de la majoria de la població fou comprat amb un modest augment de la qualitat de vida.

El judici als Plastic People of the Universe. La música oficial a Txecoslovàquia estava regulada pel règim a través d'uns exàmens de qualificació en què tan important era el talent artístic com el contingut de les lletres o la forma de vestir. En aquest context, un submón de música underground va sorgir fora dels límits del Partit a mitjans dels anys 70. Fou la primera mostra de cultura alternativa durant la «Normalització» i per a alguns intel·lectuals potencialment l'embrió d'una naixent societat civil. Els Plastic People of the Universe (PPU) eren una d'aquestes bandes, que cantava en anglès i feia una música influenciada per Zappa i la Velvet. Ivan Jirous, historiador de l'art i crític cultural, era el seu manager. L'any 1974 al grup li fou prohibit tocar en públic i el 1976 foren arrestats i portats a judici com a escarment per al moviment contracultural. El règim va muntar una campanya no ja contra els PPU, sinó contra la música rock en general, a la que acusaven d'«indecent» i lligaven a les drogues i l'alcohol. De la mateixa manera, la intel·lectualitat txeca va sortir en defensa no només dels PPU, sinó del sentit més elevat d'autonomia i llibertat personal, que era el que realment estava essent atacat. Havel va assistir a la farsa del judici i va escriure un assaig de títol kafkià, El Procés, que fou àmpliament difós a l'interior i a l'exterior del país.

Carta 77. El judici als PPU fou el catalitzador de la formació de la Carta 77, la nova agrupació de la dissidència. Carta 77 va prendre la forma de moviment per als Drets Humans, encarregat de vetllar pel compliment dels Acords de Helsinki, als que Txecoslovàquia, així com la resta de països del Bloc Soviètic, s'havia adherit. La declaració inicial, presentada l'1 de gener de 1977, denunciava les violacions dels acords i entre els signataris hi figuraven el dramaturg Václav Havel, el filòsof Jan Patočka, el novel·lista Pavel Kohout i els polítics reformistes Zdeněk Mlynář i Jiří Hájek. La manca de definició ideològica de Carta 77 els va permetre aglutinar a tots els grups opositors, a costa de que els seus documents rebaixessin el perfil polític i se centressin en la reivindicació de la democràcia i el pluralisme.

Altres iniciatives. Tot i que Carta 77 fou el moviment opositor més important, també n'existiren d'altres. L'abril de 1978 es va formar el Výbor na obranu nespravedlivě stíhaných (Comitè per a la Defensa dels Injustament Perseguits, VONS) a imatge del KOR polonès. També seguint el model de la Universitat Volant de Varsòvia es crearen seminaris alternatius a Praga, Brno i Bratislava.

El rerefons teòric: La Polis Paral·lela, de Václav Benda. Seguint els estudis de Jan Patočka, Václav Benda —catòlic i un dels pocs opositors situat políticament en el conservadorisme radical— va elaborar la noció de «polis paral·lela», un espai per a la construcció d'una societat civil independent del poder polític a base d'expandir diferents cercles culturals paral·lels, en la línia del «nou evolucionisme» de Michnik.

El rerefons teòric: El Poder dels Impotents, de Václav Havel. Les aportacions de Havel al pensament de la dissidència són molt nombroses i van des de les seves obres teatrals fins a assaigs eminentment teòrics. Aquest text, que data de 1978, és la contribució teòrica més important de tots els moviments dissidents centreeuropeus. En ell desenvolupa el concepte de «viure en la veritat»: el que, a través de petits canvis en la vida diària de cadascú, fa que hom comenci a deixar de col·laborar amb la manipulació i la mentida i comenci a recobrar l'autonomia robada i a respectar-se a si mateix com a individu. La demanda de Havel no exigeix un heroisme que molts potser no estan preparats per a assumir, però és igualment temible per al sistema. Aquesta és la força d'aquells que no tenen poder.

Els anys vuitanta. L'any 1980 va portar el reconeixement oficial de la recessió econòmica i la dècada va transcórrer entre els intents de mantenir l'statu quo i les pressions internes i externes per a la reforma. Aquells anys van tenir lloc algunes manifestacions contra el règim, com la marxa el dia del cinquè aniversari de la mort de John Lennon reclamant pau i llibertat, o la Manifestació de les Espelmes de març de 1988 a Bratislava demanant llibertat religiosa (Bohèmia i Moràvia són regions fortament secularitzades; el pes de l'Església Catòlica a Eslovàquia és molt més important). L'Església, que mai havia tingut un paper de força opositora, va adoptar aquells anys una postura més crítica amb el govern. El 1987 Husák fou reemplaçat per Milouš Jakeš com a Primer Secretari del KSČ i va assumir el càrrec de president, un canvi merament cosmètic. La nova direcció política de Moscou des de l'arribada de Gorbatxov al poder i sobretot, els canvis als països veïns, no podien deixar de tenir conseqüències.

La Revolució de Vellut. Els esdeveniments que van dur a l'anomenada Revolució de Vellut se succeïren amb molta rapidesa. El divendres 17 de novembre de 1989, una convocatòria dels estudiants va aplegar 15,000 persones a Praga, que foren brutalment dispersades per la policia. El fals rumor de que un estudiant havia estat assassinat va encendre els ànims dels manifestants. L'endemà els representants dels estudiants van cridar a la vaga el dia 20, i molts intel·lectuals, liderats per Havel, s'hi van sumar creant aquell mateix diumenge una entitat que els pogués reunir a tots, el Fòrum Cívic, que a Eslovàquia va prendre el nom de Poble Contra la Violència. Les manifestacions del dilluns 20 foren massives: més de 200,000 persones a Praga i rèpliques a les ciutats més importants del país. L'endemà el Primer Ministre acceptava reunir-se amb representants del Fòrum Cívic i l'Església donava públic suport a les demandes dels estudiants. El Fòrum Cívic va convocar una altra jornada de vaga per al dia 27, que fou un altre èxit de participació i en què les masses corejaven la consigna «Havel na Hrad» («Havel al castell»). La negociació entre el Govern i el Fòrum Cívic va donar lloc a la dimissió de Husák i a la formació, el 10 de desembre, d'un govern de transició amb una forta presència d'activistes del Fòrum (entre els que s'hi comptava l'economista liberal Václav Klaus, membre del Fòrum i futur Primer Ministre i President de la República Txeca, que va assumir la cartera de Finances). Després d'un acord entre el Fòrum Cívic, Poble Contra la Violència, el KSČ i representants dels estudiants i d'altres associacions polítiques, el 28 de desembre Alexander Dubček, el líder de la Primavera de Praga, fou escollit portaveu del Parlament Federal. En virtut del mateix acord, el dia 29 Václav Havel fou nomenat President de la República. Les primeres eleccions democràtiques van tenir lloc el juny de 1990 i Havel va mantenir la presidència.

La dissidència centreeuropea. 1. Polònia

L'«octubre polonès» de 1956. El nostre punt d'arrencada és l'anomenat «octubre polonès» de 1956. Després de la mort de Stalin va arribar al poder a Polònia un govern reformista de la mà de Władysław Gomułka. Les tensions entre els diferents corrents del Partit Comunista de Polònia [PZPR] i entre el govern i la societat van desembocar en les revoltes de Poznań del mes de juny. Les manifestacions que exigien millors condicions laborals foren reprimides brutalment, i desenes de civils van perdre la vida. Tot i que més tard algunes de les demandes dels treballadors foren ateses, la tardor d'aquell any les protestes es reprengueren en altres punts del país, amb esclats de violència i dominades per un sentiment nacionalista i religiós. L'oposició de Gomułka a les ingerències soviètiques li va servir per a capitalitzar el suport popular com a líder nacional, tot i que va renunciar a implantar el seu programa reformista a fi d'evitar una invasió com la que havia tingut lloc a Hongria.

Malgrat les dificultats, les accions de la dissidència no van interrompre's mai. Nogensmenys, l'organització de l'oposició, així com els seus objectius i les estratègies per assolir-los, no van ser sempre els mateixos. En aquesta primera etapa (1956-1962), el Klub Krzywego Koła (Club del Cercle Tort, KKK) de Varsòvia fou simplement un fòrum d’intercanvi d'idees i va actuar com a pont generacional entre els antics activistes i els joves estudiants.

L'Església. A més dels intel·lectuals que provenien de l'esquerra marxista, l'altre gran actor de la resistència polonesa fou l'Església Catòlica. La força moral de l'Església a Polònia no pot ser infravalorada i la seva població l'ha identificat sempre com un símbol nacional d'independència i resistència a l'autoritat imposada: durant la ocupació nazi, per exemple, el clergat va treballar mà amb mà amb la resistència i molts prelats varen ser empresonats o assassinats.

Els intel·lectuals propers a l'Església Catòlica s'organitzaren a partir de 1956 en el grup Znak (Signe) i el Klub Inteligencji Katolickiej (Club de la Intelligentsia Catòlica, KIK). Entre ells destacaven Tadeusz Mazowiecki i Anna Morawska. Les publicacions catòliques com Więź (Vincle) gaudien d'una certa llibertat d'expressió i per la seva autoritat moral eren tingudes molt en compte fins i tot per aquells opositors que provenien del marxisme i no tenien creences religioses. Aquestes publicacions van servir de base per a una vida cultural independent del poder polític.

El rerefons teòric: Una Carta Oberta al Partit, de Kuroń i Modzelewski. El 1965 Jacek Kuroń i Karol Modzelewski, membres del KKK, foren arrestats i empresonats per la difusió d'una Carta Oberta al Partit on, des de posicions trotskistes, reclamaven als dirigents del PZPR tornar als verdaders principis del marxisme-leninisme i els assenyalaven les desviacions comeses: el fals funcionament democràtic del Partit, la policia política, la farsa del sistema judicial, l'exclusió de la societat en la presa de decisions, etc. La carta, un document de 128 pàgines, va ser traduïda a diverses llengües i àmpliament distribuïda a Europa. La llarga estada a la presó (va encadenar una sèrie de condemnes que el van tenir engarjolat fins el 1972) va servir a Kuroń per a meditar sobre les condicions per a un canvi polític, i com altres intel·lectuals, va concloure que els esforços s'havien d'esmerçar fora del Partit.

El cas Kołakowski. El 1966, el filòsof marxista Leszek Kołakowski fou convidat per la Unió de Joventuts Socialistes a parlar en honor del desè aniversari de l'«octubre polonès». En aquella conferència el filòsof es va lamentar de l'oportunitat perduda per al reformisme i va denunciar la manca d'avenços en els àmbits econòmic, polític i legal des de 1956. Malgrat el moviment de protesta i les mostres de solidaritat internacional Kołakowski, juntament amb l'economista Włodimierz Brus i el sociòleg Zygmunt Bauman, foren expulsats de la universitat i del Partit per «excés de revisionisme». Kołakowski acabaria per ser forçat a exiliar-se el 1968. Tot i que l'exili el va apartar de la primera línia d'acció, la seva autoritat moral i la seva personal evolució ideològica (partint del marxisme més compromès cap a un reformisme crític per acabar en el rebuig sense matisos d'aquesta ideologia) estigueren sempre presents en els anàlisis de l'oposició.

Els esdeveniments de març de 1968. La prohibició per part de les autoritats a principis de 1968 de la representació d'una obra teatral d'Adam Mickiewicz també fou motiu d'enfrontament. Les manifestacions del 8 de març de 1968 davant el Teatre Nacional i a la Universitat de Varsòvia, esteses a altres punts del país, foren durament reprimides i més d'un centenar d'estudiants (entre ells, Adam Michnik i Jacek Kuroń) van ser expulsats de la universitat. El context internacional venia marcat per la Guerra dels Sis Dies (la posició soviètica era clarament anti-israeliana) i el govern Gomułka va aprofitar per a mesclar-la amb l'afer intern i atiar els sentiments antisemites latents entre bona part de la població amb una campanya indigna —però reeixida— que acusava als líders dels estudiants de «sionistes» i que cercava separar als treballadors dels estudiants en una astuta maniobra de «divideix i venceràs».

Després de tots aquests fets, intel·lectuals com Kołakowski, Kuroń, Lipiński o Brus van deixar de creure en la possibilitat real d'una reforma del sistema. A mitjans dels anys 60, doncs, les esperances posades en el procés reformista s'havien evaporat. Si bé és cert que s'havien aconseguit algunes millores que diferenciaven Polònia de la resta de països de l'òrbita soviètica (fi de la col·lectivització agrària, comitès locals de treballadors —tot i que sota la supervisió del PZPR—, etc.), la liberalització cultural i intel·lectual s'havia frustrat.

Gdańsk 1970. Les protestes del desembre de 1970 a Gdańsk es consideren el preàmbul dels fets de 1980. La severa crisi econòmica al país va portar al govern Gomułka a implantar el 13 de desembre un dràstic i sobtat augment de preus dels productes de primera necessitat, el que va revoltar a la població. Les primeres protestes van tenir lloc l'endemà a les drassanes de Gdańsk, on la seu del Partit Comunista fou atacada pels manifestants. La resposta de l'exèrcit engegà una espiral de violència que es va saldar amb 45 morts, 1,165 ferits i 3,161 detinguts. A nivell polític, el greu error de càlcul de Gomułka el va forçar a dimitir i Edward Gierek el va substituir com a Primer Secretari del Partit Comunista Polonès. Gierek va anunciar una congelació dels preus per dos anys —i amb tal, un ajornament del problema— i va recobrar el control de la situació. Els anys següents els salaris experimentaren augments notables, però que no es corresponien amb un increment equivalent de la productivitat. L'augment de la qualitat de vida fou un miratge: la nova estratègia econòmica, basada en enfortir les exportacions, fou un colossal fracàs degut a que la indústria polonesa no podia competir amb les empreses occidentals. Gierek va poder culpar en un primer moment a la crisi del petroli, però cap a l'any 1976 era clar que els problemes de l'economia polonesa eren estructurals i que la planificació de la producció i el control estatal de preus no eren els instruments adequats per sortir-ne. És important assenyalar que la revolta fou protagonitzada pels treballadors sense posseir un lideratge nacional i sense el suport actiu dels estudiants o dels intel·lectuals, degut a l'èxit de la campanya antisemita del 68, que havia separat els dos grups.

El rerefons teòric: Tesis sobre l'esperança i la desesperança, de Leszek Kołakowski. En aquest article, publicat el 1971 i de gran influència a Polònia, el filòsof sostenia que el comunisme autoritari era irreformable: la impossibilitat de reforma des de dins no deixava cap altra opció que l'exploració d'espais fora del control del Partit. L'article, escrit encara amb les protestes de Gdańsk en calent, era una crida a la població a abandonar la passivitat, ja que era precisament l'absència de resistència el que afiançava l'estat policial.

El rerefons teòric: L'Església i l'Esquerra, d'Adam Michnik. Entre 1975 i 1976 Adam Michnik, d'origen jueu i defensor del socialisme democràtic, va escriure L'Església i l'Esquerra, un llibre en el que pretenia familiaritzar als seus coreligionaris amb el pensament dels intel·lectuals catòlics moderns (a Polònia, el seglar Mazowiecki i els religiosos Popiełuszko i Tischner). En contra del discurs oficial, Michnik presentava a l'Església com una força progressista, portadora d'ideals morals i font de valors democràtics. Aquesta obra va servir per a desfer malentesos entre l'Església i l'esquerra laica i preparar el camí per a una aliança estratègica fonamental entre dos grups en principi allunyats ideològicament però amb objectius comuns.

Les protestes de juny de 1976. Els fets de juny de 1976 guarden moltes semblances amb els de cinc anys i mig abans. De nou el govern va anunciar un escandalós augment del preu dels aliments i de nou va desencadenar una onada massiva de protestes, que van tenir el seu zènit a les ciutats de Radom i Ursus. Aquest cop un dia de manifestacions fou suficient per a que el Primer Ministre comparegués a la televisió per a anunciar la retirada de les mesures. Tanmateix, la repressió que hi va seguir fou duríssima: detencions, interrogatoris amb tortures i més de 20,000 acomiadaments de treballadors que havien participat en les protestes.

El KOR. El Komitet Obrony Robotników (Comitè de Defensa dels Treballadors, KOR) fou el símbol més visible de la reconciliació entre treballadors i intel·lectuals. Fou creat per a donar suport legal i financer a les víctimes de les represàlies pels fets de juny de 1976, i hi formaren part noms tan rellevants de la dissidència com Adam Michnik, Jacek Kuroń, Edward Lipiński, Jan Józef Lipski i els escriptors Stanisław Barańczak, Jerzy Andrzejewski i Adam Szczypiorski. L'estratègia de presentar-se obertament, fent públics tots els seus documents incloent-ne no només els noms, sinó també les adreces i números de telèfon dels seus autors, els va fer ser percebuts com a dignes de confiança. El fet de que la seva funció fos més «social» que «política» també va afavorir que el govern no se sentís amenaçat. A finals de 1977 va canviar el nom pel de Komitet Samoobrony Społecznej (Comitè per a l'Auto-Defensa Social, KSS-KOR). Amb el pas del temps les seves activitats prengueren un caire més polític i l'any 1981 van decidir dissoldre's per integrar-se a Solidaritat.

El rerefons teòric: Un Nou Evolucionisme, d'Adam Michnik. Després de la fundació del KOR, Michnik va escriure el que seria el seu assaig més important. Un Nou Evolucionisme parteix (amb la Primavera de Praga ben present) de l'acceptació de la realitat geopolítica: qualsevol intent de revolució està condemnat al fracàs i és, en les seves paraules, «irrealista i perillós». Michnik descriu les dues corrents opositores que fins el moment han hagut a Polònia: una de revisionista, formada per marxistes lleials al règim que pretenen liberalitzar-lo des de dins i una altra que anomena neo-positivista, formada per catòlics que rebutgen el comunisme però que estan disposats a adoptar una política pragmàtica i arribar a acords amb el Govern. Per a Michnik, totes dues vies han fracassat i ara l'única possibilitat de canviar les coses és amb la pressió des de baix, però no a través de manifestacions violentes, sinó prenent responsabilitat de la pròpia vida i el control de petites àrees de la vida pública. Els quatre pilars d'aquesta nova estratègia —que el KOR va fer seva— eren la transparència, la veracitat, l'autonomia d'acció i la confiança. Aquesta senzilla recepta («viure en dignitat», en deia Kołakowski) potser no havia de prendre el poder ni bastir una gran estructura institucional, però sí que podia forjar una comunitat d'homes lliures.

La Universitat Volant. Entre les accions destinades a enfortir la societat civil al marge del control de l'Estat està la creació el 1978 de la Towarzystwo Kursów Naukowych (Societat per a Cursos Educatius, TKN, coneguda popularment com a «Universitat Volant»). Els seminaris clandestins de la TKN pretenien eludir la censura i abordar temes tabú com la guerra entre Polònia i la Unió Soviètica de 1919 o la massacre de Katyn.

La visita de Joan Pau II. L'elecció el 1978 del cardenal Karol Wojtyła com a Pontífex fou un moviment estratègic brillantíssim de l'Església. Wojtyła ja havia destacat durant els seus anys com a clergue, bisbe i arquebisbe per la seva sensibilitat envers la classe obrera. La massiva i entregada assistència de feligresos a la gira pel seu país natal el juny de 1979, en la que va exhortar al respecte per les tradicions religioses i nacionals, i va advocar per la llibertat i els drets humans, fou decisiva per vàries raons: d'una banda, per la constatació de que existia una esfera pública fora dels marges del Partit Comunista, i d'una altra, perquè els grups opositors, que són els que van gestionar tota la complexa logística davant la freda col·laboració del règim, van adonar-se que eren capaços d'organitzar-se a gran escala de forma efectiva.

Solidaritat. A mitjans dels anys 80 la delicada situació econòmica va tornar a esclatar i es van produir noves manifestacions a les drassanes de Gdańsk. A les habituals reivindicacions d'augments salarials s'hi van sumar les peticions de readmissió de l'activista Anna Walentynowicz, que havia estat acomiadada. El 14 d'agost van començar les vagues, liderades per Lech Wałęsa, un antic electricista que havia estat també acomiadat el 1976. Les exigències dels manifestants van incrementar-se, incloent demandes de profund contingut polític. La pressió exercida sobre el govern va aconseguir que el 30 d'agost se signés un document que incorporava totes les seves demandes, entre elles, el reconeixement dels sindicats obrers lliures. En virtut d'aquest acord el setembre de 1980 es va constituir Solidarność (Solidaritat), el primer sindicat no controlat pel Partit Comunista en un país del Pacte de Varsòvia, aglutinador de tots els grups opositors al règim: els treballadors, els intel·lectuals i l'Església.

La llei marcial. L'existència legal de Solidaritat va durar escassament un any i mig, fins que el General Jaruzelski va decretar la llei marcial el 13 de desembre de 1981, instigada per la intranquil·litat de Moscou, que temia un contagi a la zona dels assoliments de Solidaritat. L'èxit militar no va portar acompanyat cap èxit polític i el govern va acabar per perdre l'escassa legitimitat que pogués tenir. La totalitat dels dirigents del sindicat foren empresonats i aquest va haver de sobreviure en les tenebres de la clandestinitat. La llei marcial va estar vigent fins el 22 de juliol de 1983, però Solidaritat no va tornar a ser legalitzada. En aquells anys de plom el Papa va tornar a visitar Polònia, a Lech Wałęsa li va ser concedit el Premi Nobel de la Pau (que no va poder recollir personalment en ser-li denegat el permís de sortida) i el carismàtic capellà Jerzy Popiełuszko fou assassinat per agents del Ministeri de Seguretat.

Taules Rodones i eleccions lliures. La sortida a la situació de taules entre el règim i Solidaritat va venir donada pel canvi polític a Moscou. L'arribada al poder de Mikhaïl Gorbatxov i la seva política de glasnost i perestroika van suposar un canvi radical en les relacions entre la URSS i els països satèl·lits. El deteriorament de la situació econòmica va dur a noves vagues (setembre de 1988) i el govern va acabar per convocar a l'oposició a una sèrie de converses en Taula Rodona per analitzar la situació del país i dissenyar una estratègia conjunta de futur que començaren el 6 de febrer de 1989. Poc després, el 17 d'abril, Solidaritat fou re-legalitzada. Com a resultes de les converses es van pactar una sèrie de reformes que fixaren les bases per a la transició a la democràcia. Les primeres eleccions lliures (amb algunes limitacions, cal dir), celebrades el 4 de juny, van donar una victòria aclaparadora a Solidaritat: les seves llistes aconseguiren el 99% dels seients del Senat i la totalitat del 35% d'escons possibles al Sejm (Parlament). El 9 de desembre de 1990 Lech Wałęsa va guanyar les eleccions presidencials i es va convertir en president de Polònia.