La dissidència centreeuropea. 3. Hongria

L'escenari post-1956. El fracàs de la Revolució de 1956 va marcar per a tota la dissidència europea les «línies vermelles» que no es podien creuar. La derrota dels sollevats, però, no va portar el retorn del bàrbar estalinisme de Mátyás Rákosi, sinó la política tèbiament reformista —possiblement, tot el reformista que Moscou estava disposat a tolerar— de János Kádar. La tutela de Kádar a Hongria va durar trenta anys i va convertir el país en el més obert de l'Europa de l'Est, un sistema autoritari que esclafava als que s'hi rebel·laven però que deixava espais de llibertat als que no se significaven políticament. Aquesta estratègia, que a Kádar li agradava sintetitzar amb l'eslògan «qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres», el va portar a guanyar la pau social, va determinar en bona mesura el perfil de l'oposició i probablement explica l'alta consideració que el líder va mantenir entre els seus conciutadans fins i tot anys després de la dissolució del comunisme.

Comunisme 'Gulash'. János Kádar va arribar al poder amb la missió de posar ordre al país, el que volia dir emprendre represàlies contra els organitzadors de la Revolució però també canviar les condicions que la van fer possible. La seva política, que va ser denominada popularment «comunisme 'gulash'», va ser de fet una despolitització de la societat. Part essencial de l'èxit fou el «Nou Mecanisme Econòmic» (NME), un programa de reformes econòmiques promulgat oficialment el primer de gener de 1968 i que introduïa una major racionalització de l'activitat econòmica: llibertat a les empreses per decidir què i quant produïen; autonomia (local) de gestió, inversió i contractació; valoració de les empreses per la seva rendibilitat; reforma del sistema de preus; incentius salarials per productivitat; obertura al comerç exterior; llibertat als consumidors per escollir entre béns fabricats a Hongria o importats; etc. Sota el paraigües del NME va sorgir una «segona economia», aquella que no formava part del sector públic (petits comerços familiars, empreses culturals, inversions conjuntes amb empreses estrangeres) i que va anar adquirint un pes creixent en la vida dels hongaresos —i en el PIB del país. La «segona economia» fou important també per inocular en la societat valors com els de l'autonomia personal, la iniciativa empresarial, la presa de decisions, l'assumpció de riscos i la recompensa per l'èxit. Per tot plegat, el NME fou l'esforç més important i reeixit de reforma d'una economia socialista.

El rerefons teòric: Un Treballador en un Estat de Treballadors, de Miklós Haraszti. Haraszti va escriure aquesta obra entre 1971-1972 basant-se en la seva pròpia experiència com a obrer. En ella narra les dures condicions laborals a la fàbrica i els abusos comesos sobre els treballadors, sobretot per l'injust sistema de remuneracions. Ingènuament va intentar publicar-la oficialment i va ser arrestat i condemnat a vuit mesos de presó per incitació a la subversió.

El rerefons teòric: Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, de György Konrád i Iván Szelényi. Entre 1973 i 1974 el sociòleg Iván Szelényi i l’escriptor György Konrád van escriure i publicar en samizdat l'assaig Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, on exposaven que la classe obrera era de fet la classe més desfavorida en els règims socialistes i que els intel·lectuals (acadèmics, artistes, mestres), els tècnics (científics, enginyers, metges) i els buròcrates del Partit formaven de fet una nova classe social que dirigia el país en benefici dels seus interessos. En ser fàcilment captats pel poder, els intel·lectuals havien deixat de ser una força pel canvi social i polític. A diferència de Polònia i Txecoslovàquia, la línia que separava els intel·lectuals dins del sistema i els dissidents era indistingible.

El rerefons teòric: l'Escola de Budapest. Sota la guia de l'influent filòsof marxista György Lukács va formar-se una generació de joves filòsofs i sociòlegs (Ágnes Heller, Ferec Féher, György Márkus, Maria Márkus, Mihály Vajda a la primera generació, János Kis i György Bence a la segona) que es dedicaren a analitzar la realitat social, política i econòmica dels estats socialistes utilitzant el marxisme com a instrument metodològic, i evidenciaren les discrepàncies existents entre el socialisme real i la idea de Marx. D'aquest esforç en són fruits els estudis És Realment Possible una Economia Política Crítica? (G. Bence, J. Kis, G. Márkus, 1971) i Cap a un Marxisme Est-Europeu, una col·lecció d'assaigs escrits per Kis i Bence entre 1973 i 1977 i publicats a occident sota el pseudònim Marc Rakovski. Inicialment l'academicisme d'aquests anàlisis no incomodava al règim, però quan les crítiques van anar en augment el Govern va reaccionar pressionant-los i prohibint-los donar classe i publicar. Alguns dels seus membres més prominents es van veure forçats a exiliar-se i d'altres van anar abandonant la militància marxista.

Les dues ànimes de la dissidència. La intel·lectualitat hongaresa presentava dos perfils antagònics: d'una banda estaven els «populistes» [népi], nacionalistes, reivindicadors de les tradicions populars i la vida rural; i d'una altra els «cosmopolites», de majoria jueva, posicions d'esquerra i assentats a Budapest. Després de 1956 els escriptors «populistes» (com Lászlo Németh, Gyula Illyés i d'altres) van signar la pau amb el règim, que va fer un ús calculat del nacionalisme i gracioses concessions en forma de premis literaris i ajut financer per a cooptar-los. L'oposició «cosmopolita» va començar a formar-se durant els anys setanta i va cristal·litzar als anys vuitanta: János Kis, György Bence (de l'Escola de Budapest), Miklós Haraszti i György Konrád eren els seus membres més importants. La dissidència es va organitzar com a resposta als esdeveniments internacionals (els Acords de Helsinki) i als moviments de l'oposició dels països veïns. Tot i que va comptar amb alguns elements que imitaven als de Polònia i Txecoslovàquia —seminaris clandestins, la Szegényeket Támogató Alap (Fundació de Suport als Pobres, SZETA) a imatge del KOR…—, el cert és que la dissidència hongaresa mai van tenir un gran suport popular, en part perquè la liberalització kádarita havia satisfet moltes de les demandes per les que els polonesos, txecs i eslovacs encara lluitaven. El principal òrgan de difusió de les idees dels opositors fou Beszélő (El Portaveu), publicat en samizdat des de 1981 i coeditat per Kis i Haraszti.

Apropant-se al règim. A diferència del que succeïa als països veïns, a Hongria s'assumia que el sistema era reformable des de dins i que calia apropar-se al règim, als populistes i a capes més àmplies de la població. La preparació d'un volum en homenatge a l'historiador István Bibó, mort el 1979 (una figura comparable a Jan Patočka per als txecoslovacs), era una bona oportunitat, ja que el seu funeral havia congregat figures rellevants de totes les tendències. Entre el 14 i el 16 de juny de 1985 es van organitzar unes jornades de conferències a Monor, a les afores de Budapest, que aplegaren membres de l'oposició democràtica, populistes i socialistes reformistes. La trobada, tot i tenir la seva significació, no va donar ap fruit palpable a curt termini.

Els populistes van seguir la seva pròpia estratègia, que va culminar amb la conferència de Lakitelek. Allà es va plantejar una reforma que introduiria el bipartidisme: d'una banda, un partit socialista i d'una altra, un partit populista (nacionalista). D'allà va sorgir —amb l'aquiescència oficial— el Magyar Demokrata Fórum (MDF), fundat el 27 de setembre de 1987 i que es definia com a democràtic, centrista, compromès amb la tradició hongaresa i defensor de l'economia de mercat.

L'oposició democràtica també va legalitzar el seu estatus: el 13 de novembre de 1988 es va crear la Szabad Demokraták Szövetsége (Aliança dels Demòcrates Lliures, SzDSz). Abans, el 30 de març d'aquell any, s'havia creat la Fiatal Demokraták Szövetsége (Aliança dels Joves Demòcrates, Fidesz), una associació d'estudiants liderada per Viktor Orbán, Gábor Fodor i Tamás Deutsch, que en un any ja tenia 3000 membres. De la mateixa manera es van fundar altres associacions que vivien en una «zona gris»: tolerades pel Partit però no necessàriament afins a ell.

El post-Kádarisme. La liberalització de Kádar també havia obert la porta a una reforma des de dins. Dirigents comunistes amb una mentalitat més oberta com Imre Pozsgay, Károly Grósz i János Berencz havien ocupat posicions de poder. Grósz fou nomenat Primer Ministre el juny de 1987 i quan la crisi econòmica i el creixent descontent popular van dur a la dimissió de János Kádar, Grósz fou nomenat, per recomanació del mateix Kádar, Secretari General del Partit (el 22 de maig de 1988). Grósz va ocupar el càrrec per un breu espai de temps i el 24 de novembre de 1988 Miklós Németh, de perfil més radical, el va substituir com a Primer Ministre. Com ja vam veure, fou Németh el que endegà un decidit programa de reformes. Fou Imre Pozsgay, però, qui va esdevenir el polític socialista més popular del país: fou ell el que gosà qualificar la Revolució de 1956 d'«alçament popular» (quan fins aleshores havia estat sempre una «contrarevolució»), qui va suggerir que en el futur el Partit hauria d'aprendre a coexistir no només amb un altre partit (l'MDF), sinó amb dos o més partits d'ideologies diverses, i qui jugaria el paper més destacat en les Taules Rodones de 1989.

El rerefons teòric: Antipolítica, de György Konrád. Konrád, primerament un novel·lista, va intentar en aquest assaig de 1982 definir una estratègia cap a la democratització d'Hongria. Konrád parteix del possibilisme polític: ni l'hegemonia del Partit Comunista ni la pertinença al Pacte de Varsòvia són temes que puguin estar en qüestió. Si la fita és única —la llibertat—, els camins per arribar-hi poden ser diversos. La via que propugna Konrád és, com Havel i Michnik, l'enfortiment d'una societat civil al marge del control del Partit. A aquest procés el qualifica d'«antipolític», en el sentit de desideologitzat. El llibre és en molts moments fatalment derrotista i resignat amb la situació vigent, i en molts aspectes Konrád és —sota el meu punt de vista— menys penetrant que els seus equivalents polonès i txec.

La transició pactada. Incapaç de sostreure's al que succeïa al seu voltant, el règim va impulsar una transició pactada amb una sèrie de conferències en Taula Rodona a l'estil polonès, la Ellenzéki Kerekasztal (Taula Rodona de l'Oposició, EKA), que s'iniciaren el 22 d'abril de 1989. Les converses començaren amb el Partit Socialista Hongarès (MSZMP) i van seguir amb l'MPD, el SzDSz, Fidesz i altres grups organitzats. L'agenda dels contactes era un veritable programa de transició a la democràcia i no pas una mera extensió del compromís kádarita, i com a tal incloïa una nova llei electoral, una reforma de la constitució, del codi penal, etc. La principal preocupació dels participants era evitar una mobilització popular incontrolada com la de 1956. En aquest context va tenir lloc el reenterrament d'Imre Nagy, de gran càrrega simbòlica per a la reconciliació nacional. El 18 de setembre es va assolir un acord, que no van signar ni l'SzDSz ni Fidesz. Un mes després l'Assamblea Nacional va aprovar una modificació substancial de la Constitució de 1949, que restaria vigent fins que una nova Carta Magna fós redactada. El 28 de novembre la ciutadania va votar en referèndum sobre quatre punts: el desmantellament de la Guàrdia dels Treballadors, la retirada de les cèl·lules del Partit Comunista de les empreses, un recompte oficial dels béns del Partit i l'ajornament de les eleccions presidencials fins que les parlamentàries, previstes pel març de 1990, haguessin tingut lloc. Les tres primeres proposicions foren àmpliament recolzades i la quarta va guanyar per un estret marge. Les eleccions legislatives de març de 1990 van donar la victòria a l'MDF, que va formar un govern de coalició amb altres petits partits, i el seu líder József Antall fou escollit Primer Ministre. El nou parlament va escollir Árpád Göncz, del SzDSz, com a president.