[Incís. Un poeta]

La notícia de la concessió del Premi Nacional de Literatura a Joan Margarit em sorprèn llegint precisament Els primers freds. Poesia 1975-1995, la tria personal de poemes que Proa edità el 2004. Premi merescudíssim, Margarit és un dels grans.

Poesia allunyada dels artificis de la llengua, de sentiments i emocions sinceres («La dificultat és per a mi d'una altra índole: mostrar-me sense compadir-me de mi mateix»), poesia d'amor i de jazz, poesia de cicatrius per la mort de la seva filla i de l'enfrontament de l'home amb el temps:

La vellesa ha entrat en la meva vida, i per tant en la meva poesia, amb la desaparició de la sensació de demà, que ha estat substituïda per la d'un estricte present. La vellesa és, abans que res, aquest present sense futur que és fet de pèrdua, soledat i un confortable desinterès pel que té la pretensió de ser nou o exòtic, retornant a la divisa de Diderot: «La mediocritat, la caracteritza el seu gust per l'extraordinari.»

I cloc aquest incís transcrivint un emotiu poema del llibre guardonat, Casa de misericòrdia, que manllevo de l'excel·lent blog de Jordi Cervera:

S’ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d’un tramvia, dels de ferro
que encara fan soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.

Felicitats.