Diàlegs sobre filosofia de la ciència
La història de la filosofia està repleta de pensadors que utilitzaren el diàleg com a forma de transmetre les seves idees d'una manera més didàctica i efectiva: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sant Agustí, Sant Anselm, Boeci, Hume, Berkeley, Mandeville, Fichte, Heidegger... En el camp de la ciència, el diàleg més cèlebre és segurament el Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo de Galileu. Tot i que en l'actualitat està en desús, el filòsof Larry Laudan es va animar a utilitzar aquest format a Science and relativism (1990) per a presentar les diferents postures existents davant els principals problemes de la moderna filosofia de la ciència.
Laudan aborda les controvèrsies més rellevants i confronta les tesis del relativisme epistemològic amb les del realisme, el pragmatisme i el positivisme. Atès que és el relativista qui defensa uns principis més radicalment diferents als de la resta, el diàleg és més aviat un combat de tres contra un. Els capítols del llibre (o les sessions del congrés, en el recurs ficcional de Laudan) tracten els problemes del progrés científic, la indeterminació de les teories científiques, l'holisme confirmacional, la incommensurabilitat dels paradigmes, els condicionants socials del coneixement científic... com es pot apreciar, una agenda a la mida del relativisme cognitiu. Cadascun dels participants exposa les seves tesis remetent als autors que les expressaren originalment, el que pot resultar d'ajuda al lector a l'hora d'adreçar-se a la bibliografia primària. Laudan, malgrat estar a les antípodes del pensament relativista, intenta defensar els seus arguments de la forma més intel·ligent possible (al prefaci diu amb malícia que la literatura relativista no el va ajudar gaire). Curiosament, Laudan posiciona Kuhn, Lakatos, Quine i Rorty entre els relativistes (cosa que a ells no els agradaria) i a Popper entre els realistes (cosa que Stove desaprovaria), i empolvora els diàlegs amb alguns detalls humorístics: des dels noms dels participants (Karl Selnam el realista, Percy Lauwey el pragmàtic, Rudy Reichfeigl el positivista i Quincy Rortabender el relativista), compostos per fragments dels noms de pensadors rellevants de cada escola, fins alguna picada d'ullet al lector avesat (per exemple, la falca «We relativists» que sovint posa en boca de Quincy, que se'n fot de la coneguda «We pragmatists» de Rorty).
El llibre és una bon compendi dels principals problemes de l'epistemologia científica i les seves possibles respostes, i tot i que no hi ha material original —la principal aportació de Laudan a la matèria es troba en un altre llibre, Progress and its Problems (1977)—, el lector interessat en el tema en pot treure igualment molt profit.
Laudan aborda les controvèrsies més rellevants i confronta les tesis del relativisme epistemològic amb les del realisme, el pragmatisme i el positivisme. Atès que és el relativista qui defensa uns principis més radicalment diferents als de la resta, el diàleg és més aviat un combat de tres contra un. Els capítols del llibre (o les sessions del congrés, en el recurs ficcional de Laudan) tracten els problemes del progrés científic, la indeterminació de les teories científiques, l'holisme confirmacional, la incommensurabilitat dels paradigmes, els condicionants socials del coneixement científic... com es pot apreciar, una agenda a la mida del relativisme cognitiu. Cadascun dels participants exposa les seves tesis remetent als autors que les expressaren originalment, el que pot resultar d'ajuda al lector a l'hora d'adreçar-se a la bibliografia primària. Laudan, malgrat estar a les antípodes del pensament relativista, intenta defensar els seus arguments de la forma més intel·ligent possible (al prefaci diu amb malícia que la literatura relativista no el va ajudar gaire). Curiosament, Laudan posiciona Kuhn, Lakatos, Quine i Rorty entre els relativistes (cosa que a ells no els agradaria) i a Popper entre els realistes (cosa que Stove desaprovaria), i empolvora els diàlegs amb alguns detalls humorístics: des dels noms dels participants (Karl Selnam el realista, Percy Lauwey el pragmàtic, Rudy Reichfeigl el positivista i Quincy Rortabender el relativista), compostos per fragments dels noms de pensadors rellevants de cada escola, fins alguna picada d'ullet al lector avesat (per exemple, la falca «We relativists» que sovint posa en boca de Quincy, que se'n fot de la coneguda «We pragmatists» de Rorty).El llibre és una bon compendi dels principals problemes de l'epistemologia científica i les seves possibles respostes, i tot i que no hi ha material original —la principal aportació de Laudan a la matèria es troba en un altre llibre, Progress and its Problems (1977)—, el lector interessat en el tema en pot treure igualment molt profit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada