Judici a Danilo Kiš

El mes de juny de 1976 apareixia publicat a Iugoslàvia el llibre Grobnica za Borisa Davidoviča (Una tomba per a Boris Davidovič), de Danilo Kiš. L'autor aconseguí els dos avals preceptius, l'obra fou publicada sense problemes i la recepció inicial fou molt bona: les crítiques de la premsa —inclosa la de Borba, l'òrgan del Partit Comunista— foren molt positives i se'n seguiren diverses edicions.

El llibre consistia en set històries, sis de les quals eren ficcions basades en llibres de denúncia de les atrocitats estalinistes, tals com Estalinisme de Roy Medvedev o 7000 dies a Sibèria de Karl Štajner, mentre que la darrera era un relat sobre la persecució dels jueus per part de la Inquisició francesa al segle XIV. Totes elles mostraven el destí fatal de persones fervorosament compromeses amb una ideologia, engolides pel dogmatisme d'aquesta mateixa ideologia. L'excepció era una història que presentava un poeta mediocre que sobrevivia literàriament a base de mantenir-se al marge de les polèmiques que l'envoltaven.

El mes de juliol van començar a circular rumors de que el llibre era un plagi. La font no estava clara (es parlava d'un emigrant rus, dels autors citats o que serviren d'inspiració…). Finalment, el mes de novembre va aparèixer a la revista Oko un article del periodista Dragoljub Bogulovič titulat Un collaret de perles robades (molt més suau que el que havia de ser el títol original: Una tomba per a Danilo Kiš). L'autor es presentava a si mateix com un defensor de l'interés públic i de la puresa i integritat cultural de la nació, i l'article acusava a Kiš de furtar la «propietat espiritual» de Joyce, Borges, Medvedev, Štajner i altres. Es queixava de que tots els personatges fossin jueus, de que els seus noms fossin inventats i de alguns dels «documents» fossin ficticis. Oko va enviar una còpia de l'article a Kiš abans de que es publiqués i li va permetre respondre en el mateix número. La resposta consistia en una sèrie de dotze paràgrafs curts que començaven amb una cita d'Un collaret i seguien amb una virulenta i àcida rèplica. L'escriptor insinuava que Bogulovič actuava en nom d'algú altre, presumiblement d'algú amb prestigi literari i influències polítiques. La polèmica a Oko es va saldar amb una altra rèplica-contrarèplica entre els dos contendents, en la que cadascú insistia en els seus arguments, aquest cop menys iradament.

L'afer podria haver-se acabat aquí de no ser per un article de Predrag Matvejević, professor de literatura francesa a la Universitat de Zagreb, amic de Kiš, patrocinador de la novel·la i consumat polemista. Matvejević, a més de prendre partit per Kiš i d'atacar Bogulovič, anava més enllà posant noms als suposats intrigants: Branimir Sćepanović, Miodrag Bulatović i, per sobre d'ells, Dragan M. Jeremić. Tots ells eren personatges de l'establishment literari iugoslau, confortablement integrats en el règim (amb un gran talent per adaptar-se als vaivens polítics) i amb un important control sobre les revistes i els premis literaris. Jeremić, professor d'estètica a la Universitat de Belgrad, president de la Unió d'Escriptors Serbis, membre d'innombrables associacions i comitès, president d'incomptables jurats de certàmens literaris, era possiblement la persona més poderosa de la literatura iugoslava. La interpel·lació directa de Matvejević el va forçar a sortir de la seva torre d'ivori i va respondre en un article a Književne novine, revista de la que era editor en cap, el desembre d'aquell any. La invectiva anava tant contra Matvejević com contra Kiš i subscrivia els arguments inicials de Bogulovič. El fet que la diatriba de Matvejević contra Jeremić no tingués més conseqüències que un intercanvi epistolar als mitjans va esperonar altres autors a atacar els popes literaris des de tots els racons de la República, amb l'excusa de defensar Una tomba per a Boris Davidovič, que motivaren sengles respostes de Jeremić.

Kiš, que s'havia mantingut en un segon pla des de la seva confrontació inicial amb Bogulovič, no s'havia quedat de braços creuats: havia estat preparant un assaig titulat Lliçó d'anatomia. El llibre va veure la llum la primavera de 1978 enmig d'un gran secretisme per por a un possible boicot. La resposta literària de Kiš era un atac en tota regla contra la burocràcia literària del cercle de Jeremić, a més d'un erudit tractat literari i un lúcid anàlisi de la seva pròpia obra. En ell implicava també Jean Descat, el seu traductor al francès, a qui havia confiat les fonts emprades a Una tomba, i qui, després d'algunes desavinences, hauria subministrat la informació als seus atacants. Lliçó d'anatomia va ser un èxit immediat i les crítiques foren immillorables. La primera resposta dels afectats va venir de la mà de Bulatović, que amenaçava Dragoljub Gavarić, l'editor del llibre, de dur-lo a judici. Tot i que Jeremić i els seus col·legues van intentar forçar el govern a intervenir en la polèmica, aquest es va mantenir al marge, i no van tenir més remei que utilitzar el darrer recurs al seu abast: els tribunals de justícia. Aquesta opció la va materialitzar Bogulovič el 18 d'agost de 1978 en presentar una querella criminal contra Danilo Kiš per les acusacions formulades a Lliçó d'anatomia, així com una altra contra Predrag Matvejević per danyar la seva reputació. Ambdós van presentar refutacions, que foren ponderades pels jutges. La premsa va cobrir extensament tot el procés, posicionant-se en favor dels demandats. Finalment, totes dues causes van ser desestimades i l'escriptor fou declarat innocent dels càrrecs que se li imputaven. La resolució judicial va tancar el cas —no sense conseqüències en la valoració pública de Kiš i en la influència política dels perdedors— i amb ell la polèmica va acabar per llanguir.

[La informació d'aquest post està extreta de l'article Košava in a Coffee Pot de Serge Shishkoff (Cross Currents 6, 1987, 341-371)]