Diàlegs sobre filosofia de la ciència

La història de la filosofia està repleta de pensadors que utilitzaren el diàleg com a forma de transmetre les seves idees d'una manera més didàctica i efectiva: Plató, Aristòtil, Ciceró, Sant Agustí, Sant Anselm, Boeci, Hume, Berkeley, Mandeville, Fichte, Heidegger... En el camp de la ciència, el diàleg més cèlebre és segurament el Dialogo sopra i due massimi sistemi del mondo de Galileu. Tot i que en l'actualitat està en desús, el filòsof Larry Laudan es va animar a utilitzar aquest format a Science and relativism (1990) per a presentar les diferents postures existents davant els principals problemes de la moderna filosofia de la ciència.

Laudan aborda les controvèrsies més rellevants i confronta les tesis del relativisme epistemològic amb les del realisme, el pragmatisme i el positivisme. Atès que és el relativista qui defensa uns principis més radicalment diferents als de la resta, el diàleg és més aviat un combat de tres contra un. Els capítols del llibre (o les sessions del congrés, en el recurs ficcional de Laudan) tracten els problemes del progrés científic, la indeterminació de les teories científiques, l'holisme confirmacional, la incommensurabilitat dels paradigmes, els condicionants socials del coneixement científic... com es pot apreciar, una agenda a la mida del relativisme cognitiu. Cadascun dels participants exposa les seves tesis remetent als autors que les expressaren originalment, el que pot resultar d'ajuda al lector a l'hora d'adreçar-se a la bibliografia primària. Laudan, malgrat estar a les antípodes del pensament relativista, intenta defensar els seus arguments de la forma més intel·ligent possible (al prefaci diu amb malícia que la literatura relativista no el va ajudar gaire). Curiosament, Laudan posiciona Kuhn, Lakatos, Quine i Rorty entre els relativistes (cosa que a ells no els agradaria) i a Popper entre els realistes (cosa que Stove desaprovaria), i empolvora els diàlegs amb alguns detalls humorístics: des dels noms dels participants (Karl Selnam el realista, Percy Lauwey el pragmàtic, Rudy Reichfeigl el positivista i Quincy Rortabender el relativista), compostos per fragments dels noms de pensadors rellevants de cada escola, fins alguna picada d'ullet al lector avesat (per exemple, la falca «We relativists» que sovint posa en boca de Quincy, que se'n fot de la coneguda «We pragmatists» de Rorty).

El llibre és una bon compendi dels principals problemes de l'epistemologia científica i les seves possibles respostes, i tot i que no hi ha material original —la principal aportació de Laudan a la matèria es troba en un altre llibre, Progress and its Problems (1977)—, el lector interessat en el tema en pot treure igualment molt profit.

Judici a Danilo Kiš

El mes de juny de 1976 apareixia publicat a Iugoslàvia el llibre Grobnica za Borisa Davidoviča (Una tomba per a Boris Davidovič), de Danilo Kiš. L'autor aconseguí els dos avals preceptius, l'obra fou publicada sense problemes i la recepció inicial fou molt bona: les crítiques de la premsa —inclosa la de Borba, l'òrgan del Partit Comunista— foren molt positives i se'n seguiren diverses edicions.

El llibre consistia en set històries, sis de les quals eren ficcions basades en llibres de denúncia de les atrocitats estalinistes, tals com Estalinisme de Roy Medvedev o 7000 dies a Sibèria de Karl Štajner, mentre que la darrera era un relat sobre la persecució dels jueus per part de la Inquisició francesa al segle XIV. Totes elles mostraven el destí fatal de persones fervorosament compromeses amb una ideologia, engolides pel dogmatisme d'aquesta mateixa ideologia. L'excepció era una història que presentava un poeta mediocre que sobrevivia literàriament a base de mantenir-se al marge de les polèmiques que l'envoltaven.

El mes de juliol van començar a circular rumors de que el llibre era un plagi. La font no estava clara (es parlava d'un emigrant rus, dels autors citats o que serviren d'inspiració…). Finalment, el mes de novembre va aparèixer a la revista Oko un article del periodista Dragoljub Bogulovič titulat Un collaret de perles robades (molt més suau que el que havia de ser el títol original: Una tomba per a Danilo Kiš). L'autor es presentava a si mateix com un defensor de l'interés públic i de la puresa i integritat cultural de la nació, i l'article acusava a Kiš de furtar la «propietat espiritual» de Joyce, Borges, Medvedev, Štajner i altres. Es queixava de que tots els personatges fossin jueus, de que els seus noms fossin inventats i de alguns dels «documents» fossin ficticis. Oko va enviar una còpia de l'article a Kiš abans de que es publiqués i li va permetre respondre en el mateix número. La resposta consistia en una sèrie de dotze paràgrafs curts que començaven amb una cita d'Un collaret i seguien amb una virulenta i àcida rèplica. L'escriptor insinuava que Bogulovič actuava en nom d'algú altre, presumiblement d'algú amb prestigi literari i influències polítiques. La polèmica a Oko es va saldar amb una altra rèplica-contrarèplica entre els dos contendents, en la que cadascú insistia en els seus arguments, aquest cop menys iradament.

L'afer podria haver-se acabat aquí de no ser per un article de Predrag Matvejević, professor de literatura francesa a la Universitat de Zagreb, amic de Kiš, patrocinador de la novel·la i consumat polemista. Matvejević, a més de prendre partit per Kiš i d'atacar Bogulovič, anava més enllà posant noms als suposats intrigants: Branimir Sćepanović, Miodrag Bulatović i, per sobre d'ells, Dragan M. Jeremić. Tots ells eren personatges de l'establishment literari iugoslau, confortablement integrats en el règim (amb un gran talent per adaptar-se als vaivens polítics) i amb un important control sobre les revistes i els premis literaris. Jeremić, professor d'estètica a la Universitat de Belgrad, president de la Unió d'Escriptors Serbis, membre d'innombrables associacions i comitès, president d'incomptables jurats de certàmens literaris, era possiblement la persona més poderosa de la literatura iugoslava. La interpel·lació directa de Matvejević el va forçar a sortir de la seva torre d'ivori i va respondre en un article a Književne novine, revista de la que era editor en cap, el desembre d'aquell any. La invectiva anava tant contra Matvejević com contra Kiš i subscrivia els arguments inicials de Bogulovič. El fet que la diatriba de Matvejević contra Jeremić no tingués més conseqüències que un intercanvi epistolar als mitjans va esperonar altres autors a atacar els popes literaris des de tots els racons de la República, amb l'excusa de defensar Una tomba per a Boris Davidovič, que motivaren sengles respostes de Jeremić.

Kiš, que s'havia mantingut en un segon pla des de la seva confrontació inicial amb Bogulovič, no s'havia quedat de braços creuats: havia estat preparant un assaig titulat Lliçó d'anatomia. El llibre va veure la llum la primavera de 1978 enmig d'un gran secretisme per por a un possible boicot. La resposta literària de Kiš era un atac en tota regla contra la burocràcia literària del cercle de Jeremić, a més d'un erudit tractat literari i un lúcid anàlisi de la seva pròpia obra. En ell implicava també Jean Descat, el seu traductor al francès, a qui havia confiat les fonts emprades a Una tomba, i qui, després d'algunes desavinences, hauria subministrat la informació als seus atacants. Lliçó d'anatomia va ser un èxit immediat i les crítiques foren immillorables. La primera resposta dels afectats va venir de la mà de Bulatović, que amenaçava Dragoljub Gavarić, l'editor del llibre, de dur-lo a judici. Tot i que Jeremić i els seus col·legues van intentar forçar el govern a intervenir en la polèmica, aquest es va mantenir al marge, i no van tenir més remei que utilitzar el darrer recurs al seu abast: els tribunals de justícia. Aquesta opció la va materialitzar Bogulovič el 18 d'agost de 1978 en presentar una querella criminal contra Danilo Kiš per les acusacions formulades a Lliçó d'anatomia, així com una altra contra Predrag Matvejević per danyar la seva reputació. Ambdós van presentar refutacions, que foren ponderades pels jutges. La premsa va cobrir extensament tot el procés, posicionant-se en favor dels demandats. Finalment, totes dues causes van ser desestimades i l'escriptor fou declarat innocent dels càrrecs que se li imputaven. La resolució judicial va tancar el cas —no sense conseqüències en la valoració pública de Kiš i en la influència política dels perdedors— i amb ell la polèmica va acabar per llanguir.

[La informació d'aquest post està extreta de l'article Košava in a Coffee Pot de Serge Shishkoff (Cross Currents 6, 1987, 341-371)]

The Agile Manifesto

Al llarg de la història, i molt especialment al segle XX, quan un grup de creadors ha volgut plasmar les seves revolucionàries idees estètiques en un programa, ha elaborat un manifest, normalment buscant la provocació i la polèmica. Les avantguardes en van plenes: el manifest futurista de Marinetti, el surrealista de Breton, el dadà de Tzara, el cubista d'Apollinaire, el constructivista de Gabo i Pevsner, l'amorfista de Picabia...

Això que en la literatura, l'art, l'arquitectura, el cinema i la política és moneda corrent, també es dóna en altres àmbits. En el camp de la informàtica, per exemple. El febrer de 2001, en el marc d'una trobada informal al parador The Lodge at Snowbird a les muntanyes Wasatch de Utah, un grup d'experts formaren The Agile Alliance i gestaren el Manifesto for Agile Software Development (conegut popularment com Agile Manifesto), que ha acabat per revolucionar la forma d'abordar els projectes d'enginyeria del software professional.

Fins aleshores el desenvolupament de software havia seguit un patró en cascada, amb una seqüència de fases ben definides: (1) captura de requeriments, (2) anàlisi funcional i disseny, (3) desenvolupament, (4) test, (5) instal·lació i (6) manteniment. De totes elles la més important era l'anàlisi i disseny, que tenia per objectiu deixar definida completament tota la funcionalitat del projecte i planificar amb antelació totes les eventualitats que poguessin donar-se. En projectes de gran envergadura aquesta fase podia durar mesos i fins i tot anys. Malgrat que s'establien fites durant el procés per a que el client pogués controlar l'evolució del projecte, el cert és que (a) el client no disposava d'una versió (parcial) de l'aplicació fins molt temps després d'haver començat el projecte, i (b) la introducció de canvis en etapes avançades del projecte era molt dolorosa perquè obligava a revisar tot el treball que ja havia estat donat per tancat i mobilitzava recursos que, en haver finalitzat la seva tasca, potser ja no estaven disponibles.

El manifest d'aquests autodenominats «anarquistes» —entre els que s'hi comptaven gurús com Kent Beck, Martin Fowler, Robert C. Martin, Ward Cunningham, Alistair Cockburn i Andrew Hunt— trencava amb aquesta filosofia i proposava una forma radicalment nova de gestionar els projectes informàtics. No era una revolució tècnica —tot i que se'n seguirien avenços molt rellevants—, sinó conceptual. Els principis del desenvolupament àgil entroncaven amb els de l'Extreme Programming introduïts uns anys abans per un dels signants, Kent Beck, així com amb altres metodologies que han acabat per aixoplugar-se sota el paraigües d'aquest terme. Els promotors proposaven lliurar aviat i de forma freqüent software estable i de qualitat, així com ser capaços d'adaptar-se a nous requeriments dels clients fins i tot en fases avançades del desenvolupament. Per això, la col·laboració entre tècnics i experts en el negoci no ha de limitar-se a la fase inicial sinó que ha de ser present durant tot el cicle de vida del projecte. I com es duu a terme tot això? Doncs els ideòlegs no donaven un conjunt de normes inflexibles, però sí que apostaven per un seguit de «bones pràctiques»: actualitzacions diàries en el control de versions, compilació automàtica i notificació immediata dels errors (de manera que es pugui reaccionar d'immediat), ús generalitzat de tests automatitzats (que requereix d'una arquitectura amb poc o cap acoblament entre capes), èmfasi en el refactoring i l'ús de patrons de disseny, documentació limitada al mínim indispensable, infraestructura creada sota demanda, propietat compartida del codi (tothom té permís per treballar sobre qualsevol part del projecte), treball en parella per a problemes complexos... La idea és que al final de cada iteració —de dues setmanes a un mes— l'equip estigui en condicions de lliurar un programari que hagi passat per totes les etapes de la cascada (és a dir, analitzat, dissenyat, implementat i provat), però que contingui únicament una part de la funcionalitat total del projecte.

Els informàtics, probablement la comunitat professional més dinàmica que existeix, van acollir la idea amb simpatia i es van posar a treballar per a crear eines que desenvolupessin en profunditat aquests conceptes. Avui dia l'àrea ja està prou madura i qualsevol equip que vulgui implantar la metodologia àgil disposa d'un corpus de literatura i d'un conjunt d'eines que li faciliten molt la feina. Entre elles, cal destacar els volums generalistes (Cockburn, Martin, Larman, Subramaniam i Hunt, entre molts altres); els llibres (Duvall) i les eines (Team Foundation Server, MSBuild) per a la integració contínua; els llibres (Beck, Meszaros) i les eines (la família xUnit per al Unit Testing, els frameworks per treballar amb mock objects) per al desenvolupament guiat per tests; llibres (el pioner dels Gang of Four, Fowler) sobre patrons de disseny; llibres (Fowler, Kerievsky) i eines (Resharper) sobre refactoring; etc. També s'ha definit com ha de ser la gestió de projectes àgils: l'Scrum (Beedle i Schwaber), i Mary i Tom Poppendieck han proposat una variant d'aquesta filosofia, el Lean software development, inspirada en l'exitós model de producció de Toyota. Tot plegat va estimular també el treball amb altres eines que encaixaven bé en aquest esquema, com l'object-relational mapping (Hibernate) o els anomenats contenidors amb inversió de control i injecció de dependències (Spring, PicoContainer…). Essent com és una tècnica incardinada en la programació orientada a objectes, també es va reimpulsar el treball intensiu de modelatge, sistematitzat en l'anomenat domain-driven design (Evans, Nilsson). Des d'aleshores han aparegut webs especialitzades, revistes, congressos, etc.

És enganyós dir que la programació àgil s'oposa al tradicional desenvolupament planificat o disciplinat, perquè sembla donar a entendre que aquell és anàrquic o indisciplinat, quan la realitat és que segueix protocols molt sistemàtics. És més correcte assenyalar la contraposició entre un model predictiu (el de cascada) i un d'adaptatiu (l'àgil). Tampoc s'ha de confondre el desenvolupament àgil amb el «cowboy coding»: els equips àgils segueixen controls de qualitat molt rigorosos i practiquen el refactoring amb assiduïtat. Encara s'han de vèncer algunes reticències entre mànagers i directius, que si bé accepten encantats el fet que es pugui lliurar programari al client aviat i de manera cíclica, sovint no estan disposats a pagar el preu que això comporta, sobretot en temps destinat a dissenyar tests automàtics o a renunciar a treballar amb molts júniors per la complexitat i exigència de l'entorn tècnic. També els clients han d'acostumar-se a l'escassa documentació generada en un projecte àgil. Poc a poc, però, la programació àgil va imposant-se en els projectes més ambiciosos com el nou paradigma.

Tensions amb els nacionalistes (hongaresos) (i II)

Hongria, per la seva part, estava en mans d'una aristocràcia reaccionària decidida a mantenir els seus privilegis i a impedir que les reformes liberals que havien començat a Àustria penetressin al seu territori. Mantenien un ferri control de la premsa i un règim quasi feudal que explotava els camperols sense miraments. El «Compromís», per tant, va reforçar el poder de la noblesa governant, a despit de les figures liberals que també aparegueren entre els magiars (Iván Széchenyi, Lajos Kossuth o Gyula Andrassy, per exemple), que uniren sempre les seves crides de major llibertat a la reivindicació nacional. L'actuació directa de l'Emperador fou decisiva per a que els hongaresos aconseguissin moltes de les seves demandes; Franz Joseph, decidit a mantenir la pau al preu que fos, ignorà el Parlament de Viena i tractà personalment amb les delegacions hongareses. Només la ferma voluntat de les autoritats austríaques d'introduir el sufragi universal a Hongria (que ja existia a Àustria però al que els governants hongaresos sempre s'havien negat, per por a una alteració de l'statu quo) va aconseguir que aquests cedissin en alguns dels punts més conflictius.

El que resulta significatiu és que l'exigència de respecte a la particularitat hongaresa per part de Viena no es corresponia amb el tracte que Budapest exercia sobre les minories no magiars del seu territori, sotmeses a un despotisme centralista molt pitjor que el que ells denunciaven. Un sistema censitari i electoral esbiaixat atorgava 405 escons als magiars (54% de la població), mentre que el 46% restant havia de conformar-se amb 5 escons els romanesos i 3 els eslovacs. Malgrat ser la meitat de la població del territori, acaparaven la totalitat de l'administració pública: 96% de funcionaris, 92% de mestres i 93% de professors universitaris. De les tres minories presents en terres hongareses, només els croates —que eren considerats una part annexa de la Corona hongaresa— aconseguiren una certa autonomia, limitada i controlada pels hongaresos. Es va dissenyar un «Compromís» específic croato-magiar, no exempt de tensions, i el moviment autonomista-nacionalista croata (esperonat per Viena com a estratègia per a afeblir als hongaresos) fou reprimit amb duresa. Els eslovacs, pel contrari, foren maltractats: la Corona austríaca inicialment els protegí, però el «Compromís» va deixar les mans lliures als hongaresos. Txèquia es convertí en terra d'asil per a molts eslovacs, que aprofundiren en una unitat política que dugué després de la Gran Guerra a la creació de l'Estat Txecoslovac. Quant als romanesos, van córrer una sort similar: els hongaresos s'annexionaren Transilvània després de 1848 i atiaren els romanesos contra Viena. Aquests s'hi oposaren i demanaren protecció a la Corona austríaca, que els ignorà. La venjança va venir després del «Compromís», que deixà als transilvans totalment sota poder magiar: des d'aquell moment foren perseguits i vexats, se'ls castigà molt durament i els partits autonomistes foren prohibits i els seus líders empresonats. Quan al final de la Gran Guerra, el regne d'Hongria fou trossejat i perdé dos terços del seu territori en virtut del Tractat de Trianon, als magiars que passaren a ser ciutadans —ara minoritaris— dels nous Estats sorgits de la partició (Txecoslovàquia, Romania, etc.), se'ls pagà amb la mateixa moneda, i els hi foren negats els seus drets nacionals.

La llengua va ser un factor de conflicte polític permanent. Un cop descobert el seu poder pel nacionalisme —seguint les doctrines romàntiques de Herder i Humboldt, i les idealistes de Fichte—, es convertí en una arma a utilitzar contra l'Imperi. En la Constitució austríaca nascuda del «Compromís» s'introduí un article que obriria la caixa dels trons: la prohibició d'imposar l'aprenentatge d'una llengua habitual en un Land als parlants d'una altra llengua. Aquesta aparent tolerància comportava la renúncia a establir una llengua comú a tot el territori (on es parlaven una dotzena de llengües, de diferents famílies lingüístiques) i la conseqüent consolidació dels illots lingüístics escampats arreu. Però mentre això succeïa a Àustria, a Hongria s'imposava l'hongarès com a llengua oficial i única de l'administració. D'aquest article es derivarien inacabables disputes (algunes grotesques) a l'àmbit escolar, judicial, administratiu, a la toponímia, etc. que acabarien per paralitzar l'acció política de l'Imperi (Ernest von Koerber, Primer Ministre de l'Emperador, escrivia el 1900: «La lluita lingüística és la causa del bloqueig existent en tots els àmbits públics, ja que els pobles de la monarquia a aquesta qüestió fins i tot els seus interessos més importants»). El nacionalisme acabà per impregnar-ho tot, i tots els habitants de l'Imperi (que fins aleshores havien viscut al marge de conflictes identitaris), atiats per polítics, intel·lectuals, periodistes i agitadors, es veieren compel·lits a escollir una nacionalitat d'entre les que s'oferien —i a fer-ne professió de fe—, cosa que evidentment afectà a la cohesió social. Posteriorment Hongria modificaria la Llei de Nacionalitats per imposar l'assignatura d'hongarès a totes les escoles i l'obligatorietat de dominar l'hongarès per a poder exercir com a mestre. A l'altra banda de la frontera, l'Àustria germànica també es mobilitzà per evitar una eslavització en aquells territoris on eren minoria. I naturalment, el mateix van fer els txecs i altres pobles.



Si algú, després de llegir aquests dos posts, ha trobat algun paral·lelisme entre la situació política a les darreries de l'Imperi dels Habsburg i l'actual a Espanya, segurament l'interessarà la segona part de l'assaig de Sosa Wagner.

[Incís. Un poeta]

La notícia de la concessió del Premi Nacional de Literatura a Joan Margarit em sorprèn llegint precisament Els primers freds. Poesia 1975-1995, la tria personal de poemes que Proa edità el 2004. Premi merescudíssim, Margarit és un dels grans.

Poesia allunyada dels artificis de la llengua, de sentiments i emocions sinceres («La dificultat és per a mi d'una altra índole: mostrar-me sense compadir-me de mi mateix»), poesia d'amor i de jazz, poesia de cicatrius per la mort de la seva filla i de l'enfrontament de l'home amb el temps:

La vellesa ha entrat en la meva vida, i per tant en la meva poesia, amb la desaparició de la sensació de demà, que ha estat substituïda per la d'un estricte present. La vellesa és, abans que res, aquest present sense futur que és fet de pèrdua, soledat i un confortable desinterès pel que té la pretensió de ser nou o exòtic, retornant a la divisa de Diderot: «La mediocritat, la caracteritza el seu gust per l'extraordinari.»

I cloc aquest incís transcrivint un emotiu poema del llibre guardonat, Casa de misericòrdia, que manllevo de l'excel·lent blog de Jordi Cervera:

S’ha fet de nit. Sota la pluja, els cotxes
tornen als seus garatges. El meu pare
mai no va tornar en cotxe.
Amb sabates de goma i gavardina,
baixava d’un tramvia, dels de ferro
que encara fan soroll al meu cervell.
Tornava sempre i jo no sé tornar
on és la meva filla.

Felicitats.