[...]

Un breu afegitó a les darreres entrades.

Aquesta setmana he rebut el llibre From Stalinism to Pluralism. A Documentary History of Eastern Europe since 1945, editat per Gale Stokes. El professor Stokes ha compilat alguns dels textos més determinants per a la l'evolució política de l'Europa de l'Est des de la segona postguerra, molts dels quals van ser citats en els posts anteriors. Per exemple, s'inclouen documents de transcendència històrica com el discurs on es va establir la doctrina Brèjnev, els acords de Helsinki, la Carta 77, el discurs del Papa Joan Pau II a Varsòvia en la seva visita el juny de 1979, el text de l'acord de Gdańsk d'agost de 1980, el programa fundacional de Solidaritat, la declaració de la llei marcial per part del general Jaruzelski... Hi trobem també textos clau (íntegres o bé extractats) de la dissidència, com ara la Carta Oberta al Partit, de Kuroń i Modzelewski; Les Dues Mil Paraules, de Vaculík; Els intel·lectuals com a classe, de Konrád i Szelényi; El poder dels impotents, de Havel; Antipolítica, de Konrád... En resum, una obra de consulta ineludible per als interessats en la història centreeuropea durant l'era socialista.

La dissidència centreeuropea. Notes disperses

La història del verdulaire que obre l'assaig The Power of the Powerless de Václav Havel s'ha convertit en un clàssic. El verdulaire que decideix un dia treure el cartell amb l'eslògan «Treballadors del món, uniu-vos!» que els seus superiors l'han instat a col·locar sobre les lleixes on exposa la seva mercaderia és l'exemple per antonomàsia de la posada en pràctica de la idea de «viure en la veritat». Tanmateix, de la història cal no només fixar-se en l'actitud del verdulaire, sinó també en els mecanismes d'intimidació de l'estat totalitari:

Òbviament el verdulaire és indiferent al contingut semàntic de l'eslògan; ell no posa l'eslògan a la finestra per un desig personal d'informar al públic de l'ideal que expressa. Això, naturalment, no vol dir que aquesta acció no tingui cap motiu o significació, o que l'eslògan no comuniqui res a ningú. L'eslògan és realment un signe, i com a tal conté un missatge subliminal però molt ben definit. Verbalment, podria ser expressat d'aquesta manera: «Jo, el verdulaire XY, visc aquí i sé el que he de fer. Em comporto com s'espera de mi. Es pot comptar amb mi i sóc irreprotxable. Sóc obedient i per tant tinc el dret a que em deixin en pau.» Aquest missatge, per descomptat, té un destinatari: el superior del verdulaire, i al mateix temps és un escut que el protegeix de potencials informadors.

L'efectivitat de la intimidació es basa en evitar la humiliació a l'individu. Aquest és un joc de sobreentesos:

Fixem-nos: si el verdulaire hagués estat instat a mostrar l'eslògan «Tinc por i per tant seré inqüestionablement obedient», aleshores no hagués estat tan indiferent a la semàntica, encara que la frase reflectís la veritat. El verdulaire s'hagués sentit avergonyit de penjar a la finestra de la seva botiga una expressió tan inequívoca de la seva pròpia degradació, i comprensiblement, ja que és un ésser humà i per tant posseeix un sentit de la seva pròpia dignitat. Per a superar aquesta complicació, la seva expressió de lleialtat ha de prendre la forma d'un senyal que, al menys en la seva superfície textual, indiqui un nivell de desinteressada convicció. Això permet al verdulaire de dir: «Què hi ha de dolent en que els treballadors s'uneixin?». El rètol ajuda al verdulaire a ocultar-se a si mateix els fonaments de la seva obediència, i al mateix temps ocultar els fonaments del poder. Els amaga darrera de la façana de quelcom més elevat. I aquest quelcom és la ideologia.

De vegades no tothom veu la coacció que amaguen algunes iniciatives d'adhesió «voluntària».

* * *

A Tesis sobre l'esperança i la desesperança (1971), Leszek Kołakowski qualificava el comunisme autoritari d'«irreformable». Entre les crítiques més punyents, el filòsof considerava que el concepte de «democratització parcial» era contradictori i incompatible amb el rol de lideratge del Partit Comunista; que la competència tècnica sempre estava supeditada a la servitud partidista i que els criteris estrictament tècnics no podien operar sense erosionar l'autoritat; que el lliure intercanvi d'informació era imprescindible per a un funcionament correcte d'àrees com l'economia, l'educació i la cultura, però que el règim havia de limitar-lo perquè la informació desfavorable equivalia a una crítica; que el control monopolístic del poder requereix que totes les formes de vida social no decretades pel sistema hagin de ser destruïdes; etc. Uns anys abans, Jacek Kuroń i Karol Modzelewski, a la seva Carta Oberta al Partit (1965), denunciaven que el control de l'Estat sobre l'economia havia comportat una inadaptació de la producció a les necessitats reals; que l'extensiva industrialització havia provocat un dèficit de matèries primeres i combustible, i que el sistema era incapaç canviar el model productiu per un que augmentés la productivitat basant-se en la innovació tecnològica, la reducció de costos i la modernització organitzativa.

Aquests dos treballs van tenir una gran repercussió dins l'esquerra europea, tot i que, com reconeix Falk, «els anàlisis eren escassament originals donats els volums publicats sobre les ineficiències del model econòmic soviètic». Restringint-nos només a l'Escola Austríaca d'economia: a Socialisme: una anàlisi econòmica i sociològica (1922), Ludwig von Mises ja posava de manifest la impossibilitat del càlcul econòmic en les economies socialistes per mancar-les un mecanisme de preus que fes que l'assignació de recursos fós l'adequada. Friedrich Hayek, a Camí de servitud (1944), sostenia que tota economia planificada conduïa necessàriament a la tirania: la seva gestió requeia a mans d'una burocràcia que era incapaç d'obtenir i processar tota la informació necessària per a dur a terme la tasca que de forma espontània fan els mercats, però que les discrepàncies entre els resultats previstos i els obtinguts s'atribuirien a la manca de poder de l'Estat per a implementar les polítiques necessàries, pel que la conseqüència seria augmentar la coerció sobre els ciutadans.

Que l'esquerra menys dogmàtica comencés a acceptar unes crítiques que ja havien estat formulades trenta o quaranta anys abans només s'explica per aquesta debilitat tan humana de fer cas només als nostres (el que, naturalment, no és un defecte ni únicament ni principalment de l'esquerra).

* * *

Al treball de Falk hom constata, per omissió, el silenciós conflicte entre els emigrats i la dissidència interior. Mentre que els intel·lectuals a l'exili fan una tasca de vital importància per a mantenir viva al llarg del temps la denúncia de l'opressió que pateixen, i exerceixen un magisteri moral per a la dissidència interior, el cert és que el procés de transició política només pot ser pilotat pels que romanen al país. La inevitable exclusió de les decisions que donaran forma a la nova etapa política ha de ser per força dolorosa. I d'això, Espanya també en sap.

La dissidència centreeuropea. 3. Hongria

L'escenari post-1956. El fracàs de la Revolució de 1956 va marcar per a tota la dissidència europea les «línies vermelles» que no es podien creuar. La derrota dels sollevats, però, no va portar el retorn del bàrbar estalinisme de Mátyás Rákosi, sinó la política tèbiament reformista —possiblement, tot el reformista que Moscou estava disposat a tolerar— de János Kádar. La tutela de Kádar a Hongria va durar trenta anys i va convertir el país en el més obert de l'Europa de l'Est, un sistema autoritari que esclafava als que s'hi rebel·laven però que deixava espais de llibertat als que no se significaven políticament. Aquesta estratègia, que a Kádar li agradava sintetitzar amb l'eslògan «qui no està contra nosaltres, està amb nosaltres», el va portar a guanyar la pau social, va determinar en bona mesura el perfil de l'oposició i probablement explica l'alta consideració que el líder va mantenir entre els seus conciutadans fins i tot anys després de la dissolució del comunisme.

Comunisme 'Gulash'. János Kádar va arribar al poder amb la missió de posar ordre al país, el que volia dir emprendre represàlies contra els organitzadors de la Revolució però també canviar les condicions que la van fer possible. La seva política, que va ser denominada popularment «comunisme 'gulash'», va ser de fet una despolitització de la societat. Part essencial de l'èxit fou el «Nou Mecanisme Econòmic» (NME), un programa de reformes econòmiques promulgat oficialment el primer de gener de 1968 i que introduïa una major racionalització de l'activitat econòmica: llibertat a les empreses per decidir què i quant produïen; autonomia (local) de gestió, inversió i contractació; valoració de les empreses per la seva rendibilitat; reforma del sistema de preus; incentius salarials per productivitat; obertura al comerç exterior; llibertat als consumidors per escollir entre béns fabricats a Hongria o importats; etc. Sota el paraigües del NME va sorgir una «segona economia», aquella que no formava part del sector públic (petits comerços familiars, empreses culturals, inversions conjuntes amb empreses estrangeres) i que va anar adquirint un pes creixent en la vida dels hongaresos —i en el PIB del país. La «segona economia» fou important també per inocular en la societat valors com els de l'autonomia personal, la iniciativa empresarial, la presa de decisions, l'assumpció de riscos i la recompensa per l'èxit. Per tot plegat, el NME fou l'esforç més important i reeixit de reforma d'una economia socialista.

El rerefons teòric: Un Treballador en un Estat de Treballadors, de Miklós Haraszti. Haraszti va escriure aquesta obra entre 1971-1972 basant-se en la seva pròpia experiència com a obrer. En ella narra les dures condicions laborals a la fàbrica i els abusos comesos sobre els treballadors, sobretot per l'injust sistema de remuneracions. Ingènuament va intentar publicar-la oficialment i va ser arrestat i condemnat a vuit mesos de presó per incitació a la subversió.

El rerefons teòric: Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, de György Konrád i Iván Szelényi. Entre 1973 i 1974 el sociòleg Iván Szelényi i l’escriptor György Konrád van escriure i publicar en samizdat l'assaig Els Intel·lectuals en el Camí al Poder de Classe, on exposaven que la classe obrera era de fet la classe més desfavorida en els règims socialistes i que els intel·lectuals (acadèmics, artistes, mestres), els tècnics (científics, enginyers, metges) i els buròcrates del Partit formaven de fet una nova classe social que dirigia el país en benefici dels seus interessos. En ser fàcilment captats pel poder, els intel·lectuals havien deixat de ser una força pel canvi social i polític. A diferència de Polònia i Txecoslovàquia, la línia que separava els intel·lectuals dins del sistema i els dissidents era indistingible.

El rerefons teòric: l'Escola de Budapest. Sota la guia de l'influent filòsof marxista György Lukács va formar-se una generació de joves filòsofs i sociòlegs (Ágnes Heller, Ferec Féher, György Márkus, Maria Márkus, Mihály Vajda a la primera generació, János Kis i György Bence a la segona) que es dedicaren a analitzar la realitat social, política i econòmica dels estats socialistes utilitzant el marxisme com a instrument metodològic, i evidenciaren les discrepàncies existents entre el socialisme real i la idea de Marx. D'aquest esforç en són fruits els estudis És Realment Possible una Economia Política Crítica? (G. Bence, J. Kis, G. Márkus, 1971) i Cap a un Marxisme Est-Europeu, una col·lecció d'assaigs escrits per Kis i Bence entre 1973 i 1977 i publicats a occident sota el pseudònim Marc Rakovski. Inicialment l'academicisme d'aquests anàlisis no incomodava al règim, però quan les crítiques van anar en augment el Govern va reaccionar pressionant-los i prohibint-los donar classe i publicar. Alguns dels seus membres més prominents es van veure forçats a exiliar-se i d'altres van anar abandonant la militància marxista.

Les dues ànimes de la dissidència. La intel·lectualitat hongaresa presentava dos perfils antagònics: d'una banda estaven els «populistes» [népi], nacionalistes, reivindicadors de les tradicions populars i la vida rural; i d'una altra els «cosmopolites», de majoria jueva, posicions d'esquerra i assentats a Budapest. Després de 1956 els escriptors «populistes» (com Lászlo Németh, Gyula Illyés i d'altres) van signar la pau amb el règim, que va fer un ús calculat del nacionalisme i gracioses concessions en forma de premis literaris i ajut financer per a cooptar-los. L'oposició «cosmopolita» va començar a formar-se durant els anys setanta i va cristal·litzar als anys vuitanta: János Kis, György Bence (de l'Escola de Budapest), Miklós Haraszti i György Konrád eren els seus membres més importants. La dissidència es va organitzar com a resposta als esdeveniments internacionals (els Acords de Helsinki) i als moviments de l'oposició dels països veïns. Tot i que va comptar amb alguns elements que imitaven als de Polònia i Txecoslovàquia —seminaris clandestins, la Szegényeket Támogató Alap (Fundació de Suport als Pobres, SZETA) a imatge del KOR…—, el cert és que la dissidència hongaresa mai van tenir un gran suport popular, en part perquè la liberalització kádarita havia satisfet moltes de les demandes per les que els polonesos, txecs i eslovacs encara lluitaven. El principal òrgan de difusió de les idees dels opositors fou Beszélő (El Portaveu), publicat en samizdat des de 1981 i coeditat per Kis i Haraszti.

Apropant-se al règim. A diferència del que succeïa als països veïns, a Hongria s'assumia que el sistema era reformable des de dins i que calia apropar-se al règim, als populistes i a capes més àmplies de la població. La preparació d'un volum en homenatge a l'historiador István Bibó, mort el 1979 (una figura comparable a Jan Patočka per als txecoslovacs), era una bona oportunitat, ja que el seu funeral havia congregat figures rellevants de totes les tendències. Entre el 14 i el 16 de juny de 1985 es van organitzar unes jornades de conferències a Monor, a les afores de Budapest, que aplegaren membres de l'oposició democràtica, populistes i socialistes reformistes. La trobada, tot i tenir la seva significació, no va donar ap fruit palpable a curt termini.

Els populistes van seguir la seva pròpia estratègia, que va culminar amb la conferència de Lakitelek. Allà es va plantejar una reforma que introduiria el bipartidisme: d'una banda, un partit socialista i d'una altra, un partit populista (nacionalista). D'allà va sorgir —amb l'aquiescència oficial— el Magyar Demokrata Fórum (MDF), fundat el 27 de setembre de 1987 i que es definia com a democràtic, centrista, compromès amb la tradició hongaresa i defensor de l'economia de mercat.

L'oposició democràtica també va legalitzar el seu estatus: el 13 de novembre de 1988 es va crear la Szabad Demokraták Szövetsége (Aliança dels Demòcrates Lliures, SzDSz). Abans, el 30 de març d'aquell any, s'havia creat la Fiatal Demokraták Szövetsége (Aliança dels Joves Demòcrates, Fidesz), una associació d'estudiants liderada per Viktor Orbán, Gábor Fodor i Tamás Deutsch, que en un any ja tenia 3000 membres. De la mateixa manera es van fundar altres associacions que vivien en una «zona gris»: tolerades pel Partit però no necessàriament afins a ell.

El post-Kádarisme. La liberalització de Kádar també havia obert la porta a una reforma des de dins. Dirigents comunistes amb una mentalitat més oberta com Imre Pozsgay, Károly Grósz i János Berencz havien ocupat posicions de poder. Grósz fou nomenat Primer Ministre el juny de 1987 i quan la crisi econòmica i el creixent descontent popular van dur a la dimissió de János Kádar, Grósz fou nomenat, per recomanació del mateix Kádar, Secretari General del Partit (el 22 de maig de 1988). Grósz va ocupar el càrrec per un breu espai de temps i el 24 de novembre de 1988 Miklós Németh, de perfil més radical, el va substituir com a Primer Ministre. Com ja vam veure, fou Németh el que endegà un decidit programa de reformes. Fou Imre Pozsgay, però, qui va esdevenir el polític socialista més popular del país: fou ell el que gosà qualificar la Revolució de 1956 d'«alçament popular» (quan fins aleshores havia estat sempre una «contrarevolució»), qui va suggerir que en el futur el Partit hauria d'aprendre a coexistir no només amb un altre partit (l'MDF), sinó amb dos o més partits d'ideologies diverses, i qui jugaria el paper més destacat en les Taules Rodones de 1989.

El rerefons teòric: Antipolítica, de György Konrád. Konrád, primerament un novel·lista, va intentar en aquest assaig de 1982 definir una estratègia cap a la democratització d'Hongria. Konrád parteix del possibilisme polític: ni l'hegemonia del Partit Comunista ni la pertinença al Pacte de Varsòvia són temes que puguin estar en qüestió. Si la fita és única —la llibertat—, els camins per arribar-hi poden ser diversos. La via que propugna Konrád és, com Havel i Michnik, l'enfortiment d'una societat civil al marge del control del Partit. A aquest procés el qualifica d'«antipolític», en el sentit de desideologitzat. El llibre és en molts moments fatalment derrotista i resignat amb la situació vigent, i en molts aspectes Konrád és —sota el meu punt de vista— menys penetrant que els seus equivalents polonès i txec.

La transició pactada. Incapaç de sostreure's al que succeïa al seu voltant, el règim va impulsar una transició pactada amb una sèrie de conferències en Taula Rodona a l'estil polonès, la Ellenzéki Kerekasztal (Taula Rodona de l'Oposició, EKA), que s'iniciaren el 22 d'abril de 1989. Les converses començaren amb el Partit Socialista Hongarès (MSZMP) i van seguir amb l'MPD, el SzDSz, Fidesz i altres grups organitzats. L'agenda dels contactes era un veritable programa de transició a la democràcia i no pas una mera extensió del compromís kádarita, i com a tal incloïa una nova llei electoral, una reforma de la constitució, del codi penal, etc. La principal preocupació dels participants era evitar una mobilització popular incontrolada com la de 1956. En aquest context va tenir lloc el reenterrament d'Imre Nagy, de gran càrrega simbòlica per a la reconciliació nacional. El 18 de setembre es va assolir un acord, que no van signar ni l'SzDSz ni Fidesz. Un mes després l'Assamblea Nacional va aprovar una modificació substancial de la Constitució de 1949, que restaria vigent fins que una nova Carta Magna fós redactada. El 28 de novembre la ciutadania va votar en referèndum sobre quatre punts: el desmantellament de la Guàrdia dels Treballadors, la retirada de les cèl·lules del Partit Comunista de les empreses, un recompte oficial dels béns del Partit i l'ajornament de les eleccions presidencials fins que les parlamentàries, previstes pel març de 1990, haguessin tingut lloc. Les tres primeres proposicions foren àmpliament recolzades i la quarta va guanyar per un estret marge. Les eleccions legislatives de març de 1990 van donar la victòria a l'MDF, que va formar un govern de coalició amb altres petits partits, i el seu líder József Antall fou escollit Primer Ministre. El nou parlament va escollir Árpád Göncz, del SzDSz, com a president.

La dissidència centreeuropea. 2. Txecoslovàquia

La recepció del comunisme a Txecoslovàquia. El Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ) va gaudir des de bon principi d'un gran suport entre els intel·lectuals i la població. A diferència de Polònia, per a la que tant invasora era l'Alemanya nazi com la Unió Soviètica de Stalin, a Txecoslovàquia les coses es veien des d'un altre prisma: per obra de l'infame Pacte de Munic, l'ocupació dels Sudets per l'exèrcit de Hitler havia tingut lloc amb el beneplàcit dels països occidentals, i un cop acabada la guerra la URSS fou percebuda com l'alliberadora del país i garant de la independència nacional. La pràctica totalitat de l'elit intel·lectual, a més, era membre o company de viatge dels comunistes.

El procés de de-stalinització que va començar després la denúncia al «culte a la personalitat» de Khrusxov, no va comportar a Txecoslovàquia cap canvi radical. El descontent entre la població podia començar-se a notar i van aparèixer les primeres mostres de dissidència entre els intel·lectuals (el poeta Jaroslav Seifert, futur Premi Nobel, fou censurat), però aquestes no van ser canalitzades en un veritable moviment d'oposició ciutadana.

El programa econòmic d'Ota Šik. A mitjans dels anys seixanta la crisi econòmica era palpable i algunes institucions estatals van començar a proposar una reforma del model econòmic. El pla més ambiciós va provenir de l'Institut d'Economia dirigit per Ota Šik. Šik fou nomenat membre del Comitè Central el 1962 i entre 1964 i 1966 va impulsar una sèrie de mesures que va aconseguir que el Partit s'impliqués en un vast programa de reformes econòmiques. Entre les propostes més radicals, es dotava d'autonomia a les empreses per a augmentar la competitivitat i la maximització dels beneficis, se les responsabilitzava del desenvolupament tècnic i de l'adaptació a les demandes canviants dels clients, i permetia que els preus i salaris s'ajustessin (parcialment) per l'oferta i la demanda. Acceptar políticament aquestes mesures era una cosa i implementar-les una altra de ben diferent, una tasca que havia de vèncer moltes inèrcies existents i que es va topar amb reticències i obstruccions no només per part dels buròcrates del Partit, sinó també de molts treballadors, que temien els acomiadaments, les diferències salarials i l'augment de la càrrega de treball.

Les primeres passes de la dissidència: la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants. Tot i tractar-se de la típica organització centralitzada i controlada pel Partit, la Svaz československych spisovatelů (Unió d'Escriptors Txecoslovacs, SČSS) va gaudir d'una remarcable llibertat. Als anys seixanta va tenir lloc al país un esclat d'activitats culturals: teatre independent, música experimental, la nova ona cinematogràfica… Els representants d'aquests moviments, en la seva majoria comunistes compromesos i membres actius del Partit (Kundera, Kohout i Klima com a exemples notoris, Havel com a excepció), donaven suport a una democratització del socialisme. Al IV Congrés de la SČSS, celebrat el juny de 1967, Ludvík Vaculik va fer una dissertació titulada Les Relacions entre el Ciutadà i el Poder on denunciava la naturalesa corruptora del poder.

Com succeí als països veïns, els estudiants txecoslovacs foren molt crítics amb la situació política del seu país, sovint des de posicions d'esquerres: criticaven l'abisme que distava entre la teoria marxista-leninista i l'estructura burocratitzada i escleròtica de l'administració comunista real. El moment més tens va tenir lloc l'octubre de 1967: la residència d'estudiants del barri praguenc de Strahov presentava serioses falles de subministrament elèctric per un defecte de la construcció, i la manifestació pels carrers dels seus ocupants fou reprimida per la policia.

La Primavera de Praga. Els conflictes amb la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants van esperonar els membres més liberals del Partit a accelerar el procés de de-stalinització i escometre reformes polítiques i econòmiques. Aprofitant una llarga estada a Moscou del Primer Secretari Antonín Novotný, els reformistes, encapçalats per Alexander Dubček, es van amotinar. Amb el suport inicial de Brèjnev, Dubček va assumir el càrrec de Primer Secretari del KSČ el 5 de gener de 1968. Novotný fou nomenat president, però va dimitir al poc temps. El «Programa d'Acció» de Dubček consistia en un text de 60 pàgines elaborat per cinc grups de treball, en el que hi contribuïren molt especialment Ota Šik, Zdeněk Mlynář i Pavel Auersperg. Dubček va presentar-ne el contingut en un discurs davant el Comitè Central l'abril de 1968. Malgrat la retòrica marxista utilitzada, la profunditat de les reformes no tenia parió amb cap altre país del Bloc: eleccions lliures multi-partidistes, separació de poders, estat de dret amb un poder judicial independent, llibertat d'expressió, d'associació i de moviment (incloent el dret a viatjar a països occidentals), estatus federal per a Eslovàquia, independència (relativa) de les empreses, nova política monetària… Tot i que Dubček va ser prou prudent per no caure en l'error d'Hongria el 1956 i no va proposar una política exterior independent o la retirada de Txecoslovàquia del Pacte de Varsòvia, era clar que Moscou —que, naturalment, no havia estat consultat durant la preparació del Programa— no podia acceptar un programa com el proposat. L'hostilitat a les mesures es va expressar primer en privat per part de Brèjnev i dels dirigents dels països veïns, i ben aviat obertament a través dels duríssims editorials del diari Pravda, que tractava Dubček i el seu equip de «contrarevolucionaris».

El rerefons teòric: Les Dues Mil Paraules, de Ludvík Vaculík. Enmig de la Primavera de Praga, l'escriptor i periodista Ludvík Vaculík va escriure Dues Mil Paraules que pertanyen a Treballadors, Grangers, Científics, Artistes, i a Tothom, un manifest on criticava que les reformes de Dubček —que tanmateix reconeixia— no anessin prou lluny i demanava una verdadera democratització política i econòmica. Vaculík instava a la població a forçar la dimissió de la cúpula política a través de manifestacions i vagues, i també a respondre amb la força a una eventual invasió estrangera. El text fou publicat el 27 de juny de 1968 a sis diaris de Praga i va tenir un gran impacte social.

La invasió soviètica. A finals de juliol, una trobada entre el Politburó Soviètic i el Txecoslovac a la localitat de Čierna nad Tisou va servir per a que Brèjnev deixés clar el seu malestar pel camí triat pel govern de Praga. El 17 d'agost el líder hongarès Janos Kádar va tornar a advertir Dubček i tres dies després, en virtut de la doctrina Brèjnev, 250,000 soldats de cinc nacions del Pacte de Varsòvia creuaven la frontera txecoslovaca. En trenta-sis hores els exèrcits van tenir el control sobre la totalitat del territori. El govern no va oferir resistència i els líders foren arrestats i enviats a Moscou per a signar un document, el Protocol de Moscou, que legitimava —a posteriori— l'acció militar. La invasió no va tenir cap suport de la població i no només els països occidentals la condemnaren: també ho van fer països comunistes com la Xina, Iugoslàvia, Romania i Albània, així com els Partits Comunistes europeus.

La «Normalització». Al procés que va tenir lloc després de la invasió soviètica se'l va conèixer com a «Normalització». Mentre que tots els homes de confiança de Dubček foren relegats, a aquest se'l va permetre seguir en el càrrec, però era evident que la seva posició política estava enormement afeblida. Els estudiants foren els únics que es manifestaren en favor del programa reformista, accions que assoliren el seu zenit quan Jan Palach s'immolà prenent-se foc a la Plaça de Venceslau el 16 de gener de 1969 (un mes més tard l'imitaria al mateix lloc un altre estudiant, Jan Zajíc; i l'abril, Evžen Plocek va fer el mateix a la ciutat de Jihlava). El mes d'abril Dubček va ser forçat a dimitir i Gustav Husák ocupà el seu lloc com a Primer Secretari del KSČ. Durant el mandat de Husák el KSČ fou depurat: 327,000 membres foren expulsats i uns altres 150,000 l'abandonaren voluntàriament. Les purgues s'estengueren a altres institucions del país com les Universitats i la Unió d'Escriptors. El silenci de la majoria de la població fou comprat amb un modest augment de la qualitat de vida.

El judici als Plastic People of the Universe. La música oficial a Txecoslovàquia estava regulada pel règim a través d'uns exàmens de qualificació en què tan important era el talent artístic com el contingut de les lletres o la forma de vestir. En aquest context, un submón de música underground va sorgir fora dels límits del Partit a mitjans dels anys 70. Fou la primera mostra de cultura alternativa durant la «Normalització» i per a alguns intel·lectuals potencialment l'embrió d'una naixent societat civil. Els Plastic People of the Universe (PPU) eren una d'aquestes bandes, que cantava en anglès i feia una música influenciada per Zappa i la Velvet. Ivan Jirous, historiador de l'art i crític cultural, era el seu manager. L'any 1974 al grup li fou prohibit tocar en públic i el 1976 foren arrestats i portats a judici com a escarment per al moviment contracultural. El règim va muntar una campanya no ja contra els PPU, sinó contra la música rock en general, a la que acusaven d'«indecent» i lligaven a les drogues i l'alcohol. De la mateixa manera, la intel·lectualitat txeca va sortir en defensa no només dels PPU, sinó del sentit més elevat d'autonomia i llibertat personal, que era el que realment estava essent atacat. Havel va assistir a la farsa del judici i va escriure un assaig de títol kafkià, El Procés, que fou àmpliament difós a l'interior i a l'exterior del país.

Carta 77. El judici als PPU fou el catalitzador de la formació de la Carta 77, la nova agrupació de la dissidència. Carta 77 va prendre la forma de moviment per als Drets Humans, encarregat de vetllar pel compliment dels Acords de Helsinki, als que Txecoslovàquia, així com la resta de països del Bloc Soviètic, s'havia adherit. La declaració inicial, presentada l'1 de gener de 1977, denunciava les violacions dels acords i entre els signataris hi figuraven el dramaturg Václav Havel, el filòsof Jan Patočka, el novel·lista Pavel Kohout i els polítics reformistes Zdeněk Mlynář i Jiří Hájek. La manca de definició ideològica de Carta 77 els va permetre aglutinar a tots els grups opositors, a costa de que els seus documents rebaixessin el perfil polític i se centressin en la reivindicació de la democràcia i el pluralisme.

Altres iniciatives. Tot i que Carta 77 fou el moviment opositor més important, també n'existiren d'altres. L'abril de 1978 es va formar el Výbor na obranu nespravedlivě stíhaných (Comitè per a la Defensa dels Injustament Perseguits, VONS) a imatge del KOR polonès. També seguint el model de la Universitat Volant de Varsòvia es crearen seminaris alternatius a Praga, Brno i Bratislava.

El rerefons teòric: La Polis Paral·lela, de Václav Benda. Seguint els estudis de Jan Patočka, Václav Benda —catòlic i un dels pocs opositors situat políticament en el conservadorisme radical— va elaborar la noció de «polis paral·lela», un espai per a la construcció d'una societat civil independent del poder polític a base d'expandir diferents cercles culturals paral·lels, en la línia del «nou evolucionisme» de Michnik.

El rerefons teòric: El Poder dels Impotents, de Václav Havel. Les aportacions de Havel al pensament de la dissidència són molt nombroses i van des de les seves obres teatrals fins a assaigs eminentment teòrics. Aquest text, que data de 1978, és la contribució teòrica més important de tots els moviments dissidents centreeuropeus. En ell desenvolupa el concepte de «viure en la veritat»: el que, a través de petits canvis en la vida diària de cadascú, fa que hom comenci a deixar de col·laborar amb la manipulació i la mentida i comenci a recobrar l'autonomia robada i a respectar-se a si mateix com a individu. La demanda de Havel no exigeix un heroisme que molts potser no estan preparats per a assumir, però és igualment temible per al sistema. Aquesta és la força d'aquells que no tenen poder.

Els anys vuitanta. L'any 1980 va portar el reconeixement oficial de la recessió econòmica i la dècada va transcórrer entre els intents de mantenir l'statu quo i les pressions internes i externes per a la reforma. Aquells anys van tenir lloc algunes manifestacions contra el règim, com la marxa el dia del cinquè aniversari de la mort de John Lennon reclamant pau i llibertat, o la Manifestació de les Espelmes de març de 1988 a Bratislava demanant llibertat religiosa (Bohèmia i Moràvia són regions fortament secularitzades; el pes de l'Església Catòlica a Eslovàquia és molt més important). L'Església, que mai havia tingut un paper de força opositora, va adoptar aquells anys una postura més crítica amb el govern. El 1987 Husák fou reemplaçat per Milouš Jakeš com a Primer Secretari del KSČ i va assumir el càrrec de president, un canvi merament cosmètic. La nova direcció política de Moscou des de l'arribada de Gorbatxov al poder i sobretot, els canvis als països veïns, no podien deixar de tenir conseqüències.

La Revolució de Vellut. Els esdeveniments que van dur a l'anomenada Revolució de Vellut se succeïren amb molta rapidesa. El divendres 17 de novembre de 1989, una convocatòria dels estudiants va aplegar 15,000 persones a Praga, que foren brutalment dispersades per la policia. El fals rumor de que un estudiant havia estat assassinat va encendre els ànims dels manifestants. L'endemà els representants dels estudiants van cridar a la vaga el dia 20, i molts intel·lectuals, liderats per Havel, s'hi van sumar creant aquell mateix diumenge una entitat que els pogués reunir a tots, el Fòrum Cívic, que a Eslovàquia va prendre el nom de Poble Contra la Violència. Les manifestacions del dilluns 20 foren massives: més de 200,000 persones a Praga i rèpliques a les ciutats més importants del país. L'endemà el Primer Ministre acceptava reunir-se amb representants del Fòrum Cívic i l'Església donava públic suport a les demandes dels estudiants. El Fòrum Cívic va convocar una altra jornada de vaga per al dia 27, que fou un altre èxit de participació i en què les masses corejaven la consigna «Havel na Hrad» («Havel al castell»). La negociació entre el Govern i el Fòrum Cívic va donar lloc a la dimissió de Husák i a la formació, el 10 de desembre, d'un govern de transició amb una forta presència d'activistes del Fòrum (entre els que s'hi comptava l'economista liberal Václav Klaus, membre del Fòrum i futur Primer Ministre i President de la República Txeca, que va assumir la cartera de Finances). Després d'un acord entre el Fòrum Cívic, Poble Contra la Violència, el KSČ i representants dels estudiants i d'altres associacions polítiques, el 28 de desembre Alexander Dubček, el líder de la Primavera de Praga, fou escollit portaveu del Parlament Federal. En virtut del mateix acord, el dia 29 Václav Havel fou nomenat President de la República. Les primeres eleccions democràtiques van tenir lloc el juny de 1990 i Havel va mantenir la presidència.