Tres apunts sobre El quadern gris

Volia dedicar una entrada als judicis literaris que fa Josep Pla a El quadern gris, però aquesta tasca ja l'ha duta a terme Valentí Puig a Diccionario Pla de literatura molt millor del que ho podria fer jo.

Tanmateix, no puc estar-me de comentar l'esbalaïdora coincidència entre les opinions literàries de Pla i les que Xavier Pericay i Ferran Toutain exposen a El malentès del noucentisme. La preferència pel Verdaguer prosista (el del Dietari d'un pelegrí a Terra Santa) davant del confeccionador de gloriosos poemes patriòtics; l'admiració per Carner combinada amb el temor als seus epígons, que imitaran l'estil del mestre sense posseir-ne el geni; la cautela davant la prosa de Riba, apta potser només per a les seves extraordinàries traduccions dels clàssics; l'ambivalent posició respecte Eugeni d'Ors; el rescat d'un autor obscur com Robert Robert; etc. En definitiva, la visió que aquests dos intel·lectuals exposen sobre els problemes, les mancances i els reptes de la prosa literària catalana està ja, gairebé fil per randa, en les reflexions de Pla.

* * *

A l'entrada del 3 de juny de 1919, Pla ens fa saber de les advertències de Quim Borralleras sobre el conflicte obert amb Eugeni d'Ors, que havia anat distanciant-se progressivament del programa de la Lliga Regionalista després de la mort de Prat de la Riba, el seu valedor, i l'arribada al poder de Puig i Cadafalch:

Estelrich, que no para mai, ha cremat Ors davant de les patums de la Lliga. La patumeria considera que Ors és un intel·lectual relaxat, de mals costums, molt confós en l'aspecte administratiu. Però què ha d'ésser…? Arribarà un moment que Ors no vindrà més a la penya. Quan se sentirà asfixiat, es farà sindicalista. A la llarga, marxarà a Madrid. El mallorquí és un sicofanta expert. Davant de tot aquest panorama, s'està formant a la penya el partit en contra, el dels conservadors. Fins ara, de conservador sistemàtic, i pesat, només hi havia Enric Jardí. La lectura de «L'Action Française» li ha posat un cap com uns tres quartans. Solé de Sojo, Rafael Dalí, els fabricants, comencen de reaccionar energumènicament. Hi ha persones que, a la penya, s'hi comencen de sentir malament. Això és un fet nou. I és que ja no és una penya, sinó grups antagònics, que algun dia es barallaran…

Efectivament, un any després es produí la sonada defenestració de Xènius i la conseqüent defecció d'aquest, que va prosseguir el seu influent Glosari a Madrid, ara en castellà. El lector podria admirar-se de les dots profètiques de Borralleras, de no ser perquè avui sabem que El quadern gris tal i com el coneixem no és un veritable dietari de joventut, sinó una obra literària reelaborada, factícia. No sé si aquest passatge concret fou escrit a posteriori, però sembla perfectament plausible.

Pla relata en un altre llibre la defenestració d'Ors com a director d'Instrució Pública de la Mancomunitat i s'atribueix, com a diputat electe, un dels tres únics vots favorables que va obtenir Xènius. Llegeixin el text, és una delícia. I malgrat la versemblança, és fals: Josep Pla fou escollit diputat provincial pel districte la Bisbal-Torroella de Montgrí el 12 de juny de 1921 i el tràmit parlamentari de la renúncia d'Eugeni d'Ors tingué lloc… el 15 de gener de 1920, un any i set mesos abans.

Ara sabem que literatura de Pla està plagada d'aquests paranys, cosa que pot incomodar o molestar a alguns lectors. A mi, en canvi, la seva malícia me la fa encara més interessant. La complexa relació de la literatura de Josep Pla amb la veritat és el tema de l'assaig que vaig llegir immediatament després del cèlebre dietari: Josep Pla: ficció autobiogràfica i veritat literària, del professor de la Universitat de Girona Xavier Pla. Absolutament recomanable pels qui no el coneguin.

* * *

Jo, que llegeixo gustós obres que em parlen de la vida a la puszta hongaresa o de les tertúlies als cafès de la Viena finisecular, em pregunto si existiran també persones a recòndits poblets de, diguem, Bèlgica, Croàcia o la Ucraïna que tindran curiositat en saber de la vida a una petita vila empordanesa o de les batusses de la penya de l'Ateneu barceloní a finals dels anys deu del segle passat.