Antonio Brosa i el Concert per a violí Op. 15 de Benjamin Britten
El dilluns de Pentecosta de 1935 moria a Viena Manon Gropius, filla de l'arquitecte Walter Gropius i d'Alma Mahler. La poliomielitis se la va endur quan només tenia 18 anys. Elias Canetti la recorda a les seves memòries com «una gacela, una criatura ligera, morena, disfrazada de chiquilla, no contaminada por la pompa a la que había sido llamada, y cuya inocencia la hacía parecer más joven que los dieciséis años que debía de tener. Lo que aquella criatura expandía a su alrededor era más bien esquivez que belleza, era un ángel-gacela, no del Arca de Noé, sino del cielo». L'escriptor narra amb ràbia els darrers mesos de vida de la jove, ja postrada en una cadira de rodes, a qui la mare havia promès amb el secretari del Vaterländische Front tot i saber que li quedava poc temps de vida. El funeral, a causa del renom de la família, va ser multitudinari: «Todo Viena estuvo presente, es decir, la Viena que solía congregarse en las reuniones de invitados celebradas en la Hohe Warte. También fueron al entierro —pues no se podía impedir por la fuerza que lo hicieran— otros que deseaban con toda su alma recibir aquellas invitaciones, pero a los que nunca se les permitió asistir a tales reuniones». Aquell enterrament fou «uno de los últimos grandes días de Viena antes de que se precipitase, dando tumbos, en la catástrofe, y los nuevos amos la declarasen ciudad de provincias». La jove Manon, Mutzi, fou la dedicatària de l'únic concert per a violí d'Alban Berg, el deixeble d'Arnold Schönberg. El va titular A la memòria d'un àngel.
L'estrena mundial del concert va tenir lloc a Barcelona el 19 d'abril de 1936, en el marc del festival de la International Society for Contemporary Music (ISCM) organitzat per Robert Gerhard (que hi va estrenar el ballet Ariel sobre textos de J.V. Foix basats en La Tempesta de Shakespeare). L'altre gran pupil de Schönberg, Anton Webern, havia de dirigir l'obra, però per motius que no són del tot clars (alguns diuen que a causa d'una malaltia, altres que degut a la forta implicació emocional amb la peça), fou reemplaçat per Hermann Scherchen. Louis Krasner fou el solista. Entre els assistents aquella nit al Palau de la Música Catalana es trobava el jove Benjamin Britten, que havia vingut a presentar la Suite per a Violí i Piano Op. 6 en el festival. L'obra fou interpretada pel violinista Antonio Brosa acompanyat pel mateix Britten al piano.
Antonio Brosa, nascut a Tarragona el 1894, fou un dels grans violinistes del seu temps. Dotat d'una prodigiosa tècnica, es va especialitzar en compositors moderns i contemporanis, principalment anglesos, tals com Elgar, Vaughan Williams, Frank Bridge, Britten, Berkeley i Tippett, però també espanyols, com Gerhard (que va escriure especialment per a ell el seu Concert per a violí). Brosa va començar els seus estudis musicals a Barcelona i els va completar a Brusel·les sota la tutela d'Enrique Ainaud, que va rebutjar cobrar-li les classes, i de Mathieu Crickboom, becat per la Diputació de Barcelona. L'inici de la Primera Guerra Mundial va fer que es desplacés a Londres, on va passar dificultats econòmiques. El seu gran debut a la capital britànica no va tenir lloc fins el 1919, en un recital que va suscitar una gran atenció. El 1925 Brosa va fundar un quartet de corda molt reeixit, amb el que realitzaria gires pels Estats Units el 1931, 1932 i 1934 convidat per la Elizabeth Sprague Coolidge Foundation. La Guerra Civil espanyola el va forçar a exiliar-se, i sempre viuria a cavall entre Anglaterra i els Estats Units. Els interessats poden trobar un detallat perfil biogràfic al llibre de Donald Brook Violinists of To-Day (Salisbury Square, 1948).
Britten va veure tocar en directe a Antonio Brosa per primer cop el 1931. El seu diari recull la següent entrada el 19 de març: «Go with Mummy (with tickets from Mrs. Brosa via Mrs. Bridge) to a topping recital by Antonio Brosa. He is simply superb. Incredible technique, with beautiful interpretation. [...] A great violinist». Ambdós pertanyien al cercle de Frank Bridge i van fer amistat. Brosa apareix repetidament als seus diaris (referit amb un familiar «Toni») i sempre en un to elogiós.
L'inici de la Guerra Civil espanyola poc després del festival de l'ISCM va fer que Britten, pacifista convençut i defensor de la causa republicana, es decidís a composar diverses obres de temàtica antibèl·lica, com ara Our Hunting Fathers Op. 10 per a soprano o tenor i orquestra, amb lletra de W.H. Auden, escrit a tota pressa el 1936, o Ballad of Heroes Op. 14 per a tenor o soprano, cor i orquestra, amb lletra de W. H. Auden i Randall Swingler, que data de 1939.
Sembla clar que el Concert per a violí de Berg —que Britten va poder tornar a escoltar en una retransmissió de la BBC— va exercir una gran influència a l'hora de composar el seu propi. En particular, li va proporcionar la idea de concert-com-a-rèquiem, tan escaient en uns moments en els que el feixisme començava a ensenyorir-se d'Europa (i a la que recorreria repetidament els anys següents, tant a la Sinfonia da Requiem Op. 20 de 1940 com en el cèlebre War Requiem Op. 66 de 1961). Britten va començar a treballar en aquesta composició el 1938 i la completà pocs dies abans de que esclatés la Segona Guerra Mundial, esdevenint el seu Opus 15. Durant el procés creatiu Britten va consultar freqüentment Brosa a fi de saber si la part de violí que escrivia podia realment ser tocada (!), així que no és d'estranyar que el compositor confiés l'edició de la partitura solista i la primera interpretació pública al violinista català, que la va estrenar al Carnegie Hall de New York el 29 de març de 1940 acompanyat per la New York Philharmonic Orchestra sota la batuta de John Barbirolli. Era el debut com a solista de Brosa als Estats Units, on fins aleshores havia tocat amb formacions de cambra. Malauradament no existeix cap enregistrament d'aquell concert, però és sabut que va causar sensació entre els presents per la seva gran dificultat tècnica (Jascha Heifetz l'havia qualificat d'«unplayable»). L'èxit assolit va obrir les portes a Brosa a nous contractes.
Les correspondències entre els concerts de Berg i Britten no acaben en la concepció. Comparteixen també un final lent, i el tema principal del primer moviment recorda al tema de l'interludi que segueix a la mort del personatge principal a l'òpera Wozzeck. Altres elements el connecten amb la Guerra Civil, com l'ús d'imatgeria típicament espanyola (ritmes de castanyoles, sonoritats que imiten una guitarra flamenca...) o recursos associats al camp de batalla (fanfàrries, trompetes i timbals amenaçadors). De fet, la composició és contemporània al seu tribut a les víctimes de la Guerra Civil, Ballad of Heroes.
Tot i ser un concert que no forma part habitual de les programacions, el cert és que els darrers anys han aparegut diversos enregistraments de gran qualitat: Maxim Vengerov amb la London Symphony Orchestra sota la direcció de Mstislav Rostropovich; Daniel Hope amb la BBC Symphony Orchestra dirigida per Paul Watkins i Janine Jansen també amb la London Symphony Orchestra dirigida per Paavo Järvi. La versió que jo tinc és la de Frank Peter Zimmermann amb la Warsaw Philharmonic Orchestra d'Antoni Wit. En el següent video el mateix Zimmermann interpreta el primer moviment del concert acompanyat de La Scala Philharmonic Orchetra sota la direcció de Wolfgang Sawallisch. La resta del concert aquí (I, II, III).
L'estrena mundial del concert va tenir lloc a Barcelona el 19 d'abril de 1936, en el marc del festival de la International Society for Contemporary Music (ISCM) organitzat per Robert Gerhard (que hi va estrenar el ballet Ariel sobre textos de J.V. Foix basats en La Tempesta de Shakespeare). L'altre gran pupil de Schönberg, Anton Webern, havia de dirigir l'obra, però per motius que no són del tot clars (alguns diuen que a causa d'una malaltia, altres que degut a la forta implicació emocional amb la peça), fou reemplaçat per Hermann Scherchen. Louis Krasner fou el solista. Entre els assistents aquella nit al Palau de la Música Catalana es trobava el jove Benjamin Britten, que havia vingut a presentar la Suite per a Violí i Piano Op. 6 en el festival. L'obra fou interpretada pel violinista Antonio Brosa acompanyat pel mateix Britten al piano.Antonio Brosa, nascut a Tarragona el 1894, fou un dels grans violinistes del seu temps. Dotat d'una prodigiosa tècnica, es va especialitzar en compositors moderns i contemporanis, principalment anglesos, tals com Elgar, Vaughan Williams, Frank Bridge, Britten, Berkeley i Tippett, però també espanyols, com Gerhard (que va escriure especialment per a ell el seu Concert per a violí). Brosa va començar els seus estudis musicals a Barcelona i els va completar a Brusel·les sota la tutela d'Enrique Ainaud, que va rebutjar cobrar-li les classes, i de Mathieu Crickboom, becat per la Diputació de Barcelona. L'inici de la Primera Guerra Mundial va fer que es desplacés a Londres, on va passar dificultats econòmiques. El seu gran debut a la capital britànica no va tenir lloc fins el 1919, en un recital que va suscitar una gran atenció. El 1925 Brosa va fundar un quartet de corda molt reeixit, amb el que realitzaria gires pels Estats Units el 1931, 1932 i 1934 convidat per la Elizabeth Sprague Coolidge Foundation. La Guerra Civil espanyola el va forçar a exiliar-se, i sempre viuria a cavall entre Anglaterra i els Estats Units. Els interessats poden trobar un detallat perfil biogràfic al llibre de Donald Brook Violinists of To-Day (Salisbury Square, 1948).
Britten va veure tocar en directe a Antonio Brosa per primer cop el 1931. El seu diari recull la següent entrada el 19 de març: «Go with Mummy (with tickets from Mrs. Brosa via Mrs. Bridge) to a topping recital by Antonio Brosa. He is simply superb. Incredible technique, with beautiful interpretation. [...] A great violinist». Ambdós pertanyien al cercle de Frank Bridge i van fer amistat. Brosa apareix repetidament als seus diaris (referit amb un familiar «Toni») i sempre en un to elogiós.
L'inici de la Guerra Civil espanyola poc després del festival de l'ISCM va fer que Britten, pacifista convençut i defensor de la causa republicana, es decidís a composar diverses obres de temàtica antibèl·lica, com ara Our Hunting Fathers Op. 10 per a soprano o tenor i orquestra, amb lletra de W.H. Auden, escrit a tota pressa el 1936, o Ballad of Heroes Op. 14 per a tenor o soprano, cor i orquestra, amb lletra de W. H. Auden i Randall Swingler, que data de 1939.
Sembla clar que el Concert per a violí de Berg —que Britten va poder tornar a escoltar en una retransmissió de la BBC— va exercir una gran influència a l'hora de composar el seu propi. En particular, li va proporcionar la idea de concert-com-a-rèquiem, tan escaient en uns moments en els que el feixisme començava a ensenyorir-se d'Europa (i a la que recorreria repetidament els anys següents, tant a la Sinfonia da Requiem Op. 20 de 1940 com en el cèlebre War Requiem Op. 66 de 1961). Britten va començar a treballar en aquesta composició el 1938 i la completà pocs dies abans de que esclatés la Segona Guerra Mundial, esdevenint el seu Opus 15. Durant el procés creatiu Britten va consultar freqüentment Brosa a fi de saber si la part de violí que escrivia podia realment ser tocada (!), així que no és d'estranyar que el compositor confiés l'edició de la partitura solista i la primera interpretació pública al violinista català, que la va estrenar al Carnegie Hall de New York el 29 de març de 1940 acompanyat per la New York Philharmonic Orchestra sota la batuta de John Barbirolli. Era el debut com a solista de Brosa als Estats Units, on fins aleshores havia tocat amb formacions de cambra. Malauradament no existeix cap enregistrament d'aquell concert, però és sabut que va causar sensació entre els presents per la seva gran dificultat tècnica (Jascha Heifetz l'havia qualificat d'«unplayable»). L'èxit assolit va obrir les portes a Brosa a nous contractes.
Les correspondències entre els concerts de Berg i Britten no acaben en la concepció. Comparteixen també un final lent, i el tema principal del primer moviment recorda al tema de l'interludi que segueix a la mort del personatge principal a l'òpera Wozzeck. Altres elements el connecten amb la Guerra Civil, com l'ús d'imatgeria típicament espanyola (ritmes de castanyoles, sonoritats que imiten una guitarra flamenca...) o recursos associats al camp de batalla (fanfàrries, trompetes i timbals amenaçadors). De fet, la composició és contemporània al seu tribut a les víctimes de la Guerra Civil, Ballad of Heroes.
Tot i ser un concert que no forma part habitual de les programacions, el cert és que els darrers anys han aparegut diversos enregistraments de gran qualitat: Maxim Vengerov amb la London Symphony Orchestra sota la direcció de Mstislav Rostropovich; Daniel Hope amb la BBC Symphony Orchestra dirigida per Paul Watkins i Janine Jansen també amb la London Symphony Orchestra dirigida per Paavo Järvi. La versió que jo tinc és la de Frank Peter Zimmermann amb la Warsaw Philharmonic Orchestra d'Antoni Wit. En el següent video el mateix Zimmermann interpreta el primer moviment del concert acompanyat de La Scala Philharmonic Orchetra sota la direcció de Wolfgang Sawallisch. La resta del concert aquí (I, II, III).
