diumenge, d’octubre 04, 2009

La dissidència centreeuropea. 2. Txecoslovàquia

La recepció del comunisme a Txecoslovàquia. El Partit Comunista de Txecoslovàquia (KSČ) va gaudir des de bon principi d'un gran suport entre els intel·lectuals i la població. A diferència de Polònia, per a la que tant invasora era l'Alemanya nazi com la Unió Soviètica de Stalin, a Txecoslovàquia les coses es veien des d'un altre prisma: per obra de l'infame Pacte de Munic, l'ocupació dels Sudets per l'exèrcit de Hitler havia tingut lloc amb el beneplàcit dels països occidentals, i un cop acabada la guerra la URSS fou percebuda com l'alliberadora del país i garant de la independència nacional. La pràctica totalitat de l'elit intel·lectual, a més, era membre o company de viatge dels comunistes.

El procés de de-stalinització que va començar després la denúncia al «culte a la personalitat» de Khrusxov, no va comportar a Txecoslovàquia cap canvi radical. El descontent entre la població podia començar-se a notar i van aparèixer les primeres mostres de dissidència entre els intel·lectuals (el poeta Jaroslav Seifert, futur Premi Nobel, fou censurat), però aquestes no van ser canalitzades en un veritable moviment d'oposició ciutadana.

El programa econòmic d'Ota Šik. A mitjans dels anys seixanta la crisi econòmica era palpable i algunes institucions estatals van començar a proposar una reforma del model econòmic. El pla més ambiciós va provenir de l'Institut d'Economia dirigit per Ota Šik. Šik fou nomenat membre del Comitè Central el 1962 i entre 1964 i 1966 va impulsar una sèrie de mesures que va aconseguir que el Partit s'impliqués en un vast programa de reformes econòmiques. Entre les propostes més radicals, es dotava d'autonomia a les empreses per a augmentar la competitivitat i la maximització dels beneficis, se les responsabilitzava del desenvolupament tècnic i de l'adaptació a les demandes canviants dels clients, i permetia que els preus i salaris s'ajustessin (parcialment) per l'oferta i la demanda. Acceptar políticament aquestes mesures era una cosa i implementar-les una altra de ben diferent, una tasca que havia de vèncer moltes inèrcies existents i que es va topar amb reticències i obstruccions no només per part dels buròcrates del Partit, sinó també de molts treballadors, que temien els acomiadaments, les diferències salarials i l'augment de la càrrega de treball.

Les primeres passes de la dissidència: la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants. Tot i tractar-se de la típica organització centralitzada i controlada pel Partit, la Svaz československych spisovatelů (Unió d'Escriptors Txecoslovacs, SČSS) va gaudir d'una remarcable llibertat. Als anys seixanta va tenir lloc al país un esclat d'activitats culturals: teatre independent, música experimental, la nova ona cinematogràfica… Els representants d'aquests moviments, en la seva majoria comunistes compromesos i membres actius del Partit (Kundera, Kohout i Klima com a exemples notoris, Havel com a excepció), donaven suport a una democratització del socialisme. Al IV Congrés de la SČSS, celebrat el juny de 1967, Ludvík Vaculik va fer una dissertació titulada Les Relacions entre el Ciutadà i el Poder on denunciava la naturalesa corruptora del poder.

Com succeí als països veïns, els estudiants txecoslovacs foren molt crítics amb la situació política del seu país, sovint des de posicions d'esquerres: criticaven l'abisme que distava entre la teoria marxista-leninista i l'estructura burocratitzada i escleròtica de l'administració comunista real. El moment més tens va tenir lloc l'octubre de 1967: la residència d'estudiants del barri praguenc de Strahov presentava serioses falles de subministrament elèctric per un defecte de la construcció, i la manifestació pels carrers dels seus ocupants fou reprimida per la policia.

La Primavera de Praga. Els conflictes amb la Unió d'Escriptors i l'Associació d'Estudiants van esperonar els membres més liberals del Partit a accelerar el procés de de-stalinització i escometre reformes polítiques i econòmiques. Aprofitant una llarga estada a Moscou del Primer Secretari Antonín Novotný, els reformistes, encapçalats per Alexander Dubček, es van amotinar. Amb el suport inicial de Brèjnev, Dubček va assumir el càrrec de Primer Secretari del KSČ el 5 de gener de 1968. Novotný fou nomenat president, però va dimitir al poc temps. El «
Programa d'Acció» de Dubček consistia en un text de 60 pàgines elaborat per cinc grups de treball, en el que hi contribuïren molt especialment Ota Šik, Zdeněk Mlynář i Pavel Auersperg. Dubček va presentar-ne el contingut en un discurs davant el Comitè Central l'abril de 1968. Malgrat la retòrica marxista utilitzada, la profunditat de les reformes no tenia parió amb cap altre país del Bloc: eleccions lliures multi-partidistes, separació de poders, estat de dret amb un poder judicial independent, llibertat d'expressió, d'associació i de moviment (incloent el dret a viatjar a països occidentals), estatus federal per a Eslovàquia, independència (relativa) de les empreses, nova política monetària… Tot i que Dubček va ser prou prudent per no caure en l'error d'Hongria el 1956 i no va proposar una política exterior independent o la retirada de Txecoslovàquia del Pacte de Varsòvia, era clar que Moscou —que, naturalment, no havia estat consultat durant la preparació del Programa— no podia acceptar un programa com el proposat. L'hostilitat a les mesures es va expressar primer en privat per part de Brèjnev i dels dirigents dels països veïns, i ben aviat obertament a través dels duríssims editorials del diari Pravda, que tractava Dubček i el seu equip de «contrarevolucionaris».

El rerefons teòric: Les Dues Mil Paraules, de Ludvík Vaculík. Enmig de la Primavera de Praga, l'escriptor i periodista Ludvík Vaculík va escriure
Dues Mil Paraules que pertanyen a Treballadors, Grangers, Científics, Artistes, i a Tothom, un manifest on criticava que les reformes de Dubček —que tanmateix reconeixia— no anessin prou lluny i demanava una verdadera democratització política i econòmica. Vaculík instava a la població a forçar la dimissió de la cúpula política a través de manifestacions i vagues, i també a respondre amb la força a una eventual invasió estrangera. El text fou publicat el 27 de juny de 1968 a sis diaris de Praga i va tenir un gran impacte social.

La invasió soviètica. A finals de juliol, una trobada entre el Politburó Soviètic i el Txecoslovac a la localitat de Čierna nad Tisou va servir per a que Brèjnev deixés clar el seu malestar pel camí triat pel govern de Praga. El 17 d'agost el líder hongarès Janos Kádar va tornar a advertir Dubček i tres dies després, en virtut de la
doctrina Brèjnev, 250,000 soldats de cinc nacions del Pacte de Varsòvia creuaven la frontera txecoslovaca. En trenta-sis hores els exèrcits van tenir el control sobre la totalitat del territori. El govern no va oferir resistència i els líders foren arrestats i enviats a Moscou per a signar un document, el Protocol de Moscou, que legitimava —a posteriori— l'acció militar. La invasió no va tenir cap suport de la població i no només els països occidentals la condemnaren: també ho van fer països comunistes com la Xina, Iugoslàvia, Romania i Albània, així com els Partits Comunistes europeus.

La «Normalització». Al procés que va tenir lloc després de la invasió soviètica se'l va conèixer com a «
Normalització». Mentre que tots els homes de confiança de Dubček foren relegats, a aquest se'l va permetre seguir en el càrrec, però era evident que la seva posició política estava enormement afeblida. Els estudiants foren els únics que es manifestaren en favor del programa reformista, accions que assoliren el seu zenit quan Jan Palach s'immolà prenent-se foc a la Plaça de Venceslau el 16 de gener de 1969 (un mes més tard l'imitaria al mateix lloc un altre estudiant, Jan Zajíc; i l'abril, Evžen Plocek va fer el mateix a la ciutat de Jihlava). El mes d'abril Dubček va ser forçat a dimitir i Gustav Husák ocupà el seu lloc com a Primer Secretari del KSČ. Durant el mandat de Husák el KSČ fou depurat: 327,000 membres foren expulsats i uns altres 150,000 l'abandonaren voluntàriament. Les purgues s'estengueren a altres institucions del país com les Universitats i la Unió d'Escriptors. El silenci de la majoria de la població fou comprat amb un modest augment de la qualitat de vida.

El judici als Plastic People of the Universe. La música oficial a Txecoslovàquia estava regulada pel règim a través d'uns exàmens de qualificació en què tan important era el talent artístic com el contingut de les lletres o la forma de vestir. En aquest context, un submón de música underground va sorgir fora dels límits del Partit a mitjans dels anys 70. Fou la primera mostra de cultura alternativa durant la «Normalització» i per a alguns intel·lectuals potencialment l'embrió d'una naixent societat civil. Els
Plastic People of the Universe (PPU) eren una d'aquestes bandes, que cantava en anglès i feia una música influenciada per Zappa i la Velvet. Ivan Jirous, historiador de l'art i crític cultural, era el seu manager. L'any 1974 al grup li fou prohibit tocar en públic i el 1976 foren arrestats i portats a judici com a escarment per al moviment contracultural. El règim va muntar una campanya no ja contra els PPU, sinó contra la música rock en general, a la que acusaven d'«indecent» i lligaven a les drogues i l'alcohol. De la mateixa manera, la intel·lectualitat txeca va sortir en defensa no només dels PPU, sinó del sentit més elevat d'autonomia i llibertat personal, que era el que realment estava essent atacat. Havel va assistir a la farsa del judici i va escriure un assaig de títol kafkià, El Procés, que fou àmpliament difós a l'interior i a l'exterior del país.

Carta 77. El judici als PPU fou el catalitzador de la formació de la
Carta 77, la nova agrupació de la dissidència. Carta 77 va prendre la forma de moviment per als Drets Humans, encarregat de vetllar pel compliment dels Acords de Helsinki, als que Txecoslovàquia, així com la resta de països del Bloc Soviètic, s'havia adherit. La declaració inicial, presentada l'1 de gener de 1977, denunciava les violacions dels acords i entre els signataris hi figuraven el dramaturg Václav Havel, el filòsof Jan Patočka, el novel·lista Pavel Kohout i els polítics reformistes Zdeněk Mlynář i Jiří Hájek. La manca de definició ideològica de Carta 77 els va permetre aglutinar a tots els grups opositors, a costa de que els seus documents rebaixessin el perfil polític i se centressin en la reivindicació de la democràcia i el pluralisme.

Altres iniciatives. Tot i que Carta 77 fou el moviment opositor més important, també n'existiren d'altres. L'abril de 1978 es va formar el Výbor na obranu nespravedlivě stíhaných (Comitè per a la Defensa dels Injustament Perseguits, VONS) a imatge del KOR polonès. També seguint el model de la Universitat Volant de Varsòvia es crearen seminaris alternatius a Praga, Brno i Bratislava.

El rerefons teòric: La Polis Paral·lela, de Václav Benda. Seguint els estudis de Jan Patočka, Václav Benda —catòlic i un dels pocs opositors situat políticament en el conservadorisme radical— va elaborar la noció de «polis paral·lela», un espai per a la construcció d'una societat civil independent del poder polític a base d'expandir diferents cercles culturals paral·lels, en la línia del «nou evolucionisme» de Michnik.

El rerefons teòric: El Poder dels Impotents, de Václav Havel. Les aportacions de Havel al pensament de la dissidència són molt nombroses i van des de les seves obres teatrals fins a assaigs eminentment teòrics. Aquest text, que data de 1978, és la contribució teòrica més important de tots els moviments dissidents centreeuropeus. En ell desenvolupa el concepte de «viure en la veritat»: el que, a través de petits canvis en la vida diària de cadascú, fa que hom comenci a deixar de col·laborar amb la manipulació i la mentida i comenci a recobrar l'autonomia robada i a respectar-se a si mateix com a individu. La demanda de Havel no exigeix un heroisme que molts potser no estan preparats per a assumir, però és igualment temible per al sistema. Aquesta és la força d'aquells que no tenen poder.

Els anys vuitanta. L'any 1980 va portar el reconeixement oficial de la recessió econòmica i la dècada va transcórrer entre els intents de mantenir l'statu quo i les pressions internes i externes per a la reforma. Aquells anys van tenir lloc algunes manifestacions contra el règim, com la marxa el dia del cinquè aniversari de la mort de John Lennon reclamant pau i llibertat, o la
Manifestació de les Espelmes de març de 1988 a Bratislava demanant llibertat religiosa (Bohèmia i Moràvia són regions fortament secularitzades; el pes de l'Església Catòlica a Eslovàquia és molt més important). L'Església, que mai havia tingut un paper de força opositora, va adoptar aquells anys una postura més crítica amb el govern. El 1987 Husák fou reemplaçat per Milouš Jakeš com a Primer Secretari del KSČ i va assumir el càrrec de president, un canvi merament cosmètic. La nova direcció política de Moscou des de l'arribada de Gorbatxov al poder i sobretot, els canvis als països veïns, no podien deixar de tenir conseqüències.

La Revolució de Vellut. Els esdeveniments que van dur a l'anomenada
Revolució de Vellut se succeïren amb molta rapidesa. El divendres 17 de novembre de 1989, una convocatòria dels estudiants va aplegar 15,000 persones a Praga, que foren brutalment dispersades per la policia. El fals rumor de que un estudiant havia estat assassinat va encendre els ànims dels manifestants. L'endemà els representants dels estudiants van cridar a la vaga el dia 20, i molts intel·lectuals, liderats per Havel, s'hi van sumar creant aquell mateix diumenge una entitat que els pogués reunir a tots, el Fòrum Cívic, que a Eslovàquia va prendre el nom de Poble Contra la Violència. Les manifestacions del dilluns 20 foren massives: més de 200,000 persones a Praga i rèpliques a les ciutats més importants del país. L'endemà el Primer Ministre acceptava reunir-se amb representants del Fòrum Cívic i l'Església donava públic suport a les demandes dels estudiants. El Fòrum Cívic va convocar una altra jornada de vaga per al dia 27, que fou un altre èxit de participació i en què les masses corejaven la consigna «Havel na Hrad» («Havel al castell»). La negociació entre el Govern i el Fòrum Cívic va donar lloc a la dimissió de Husák i a la formació, el 10 de desembre, d'un govern de transició amb una forta presència d'activistes del Fòrum (entre els que s'hi comptava l'economista liberal Václav Klaus, membre del Fòrum i futur Primer Ministre i President de la República Txeca, que va assumir la cartera de Finances). Després d'un acord entre el Fòrum Cívic, Poble Contra la Violència, el KSČ i representants dels estudiants i d'altres associacions polítiques, el 28 de desembre Alexander Dubček, el líder de la Primavera de Praga, fou escollit portaveu del Parlament Federal. En virtut del mateix acord, el dia 29 Václav Havel fou nomenat President de la República. Les primeres eleccions democràtiques van tenir lloc el juny de 1990 i Havel va mantenir la presidència.